viernes, 12 de septiembre de 2008

Filosofia en la ciència

El cap de setmana passat parlava de Kant i el dilema de l'idealisme transcendental -La gran crítica de Kant a l'objetivisme científic modern-: no podem conèixer la realitat exterior, sinó que el nostre coneixement és fruit de l'afecció que es produeix entre el món exterior (les coses en sí) i l'estructura transcendental (el Jo transcendental); només coneixem l'afecció! Amb aquesta crítica Kant ataca directament l'idealisme materialista de la incipient ciència moderna, justificat i deduït per filòsofs de la talla de Descartes o Spinoza.
Si recordem la proposta de Descartes, per exemple, (tot i que Spinoza és molt més lògic i rigurós), apreciem que aquest ens comenta que hi han dos substàncies diferents que estan entrelligades gràcies a la omnipotència i perfecció d'una tercera, a saber, Déu. Aquestes 2 substàncies són l'esperit (la consciència o món interior) i la matèria (el món exterior). Descartes comenta que nosaltres només 'vivim' en la consciència (la nostra vida consisteix en tots els estats conscients que percebem: pensaments, sensacions (interiors o exteriors), emocions, somnis, volicions). Però se'n adona, que si bé estem 'tancats' en la nostra consciencia -Solipsisme- tenim certs estats conscients (les sensacions empíriques o exteriors) que ens informen que ha d'existir un món exterior d'on, precisament, provenen aquestes sensacions o estats de consciència.
-Jo percebo un món exterior a mi- Exclama descartes, i sobre això reflexiona -Per tant, realment ha d'existir un món exterior d'on provenen aquestes sensacions meves-. El problema, i ja se'n adona suficientment el propi Descartes, és que no hi ha manera de conèixer directament aquest món exterior; només podem conèixer les sensacions o representacions conscients que ens en fem d'aquest. I aquí ens entrebanquem amb l'esmentat problema, que per cert és gravíssim: existeix un món exterior, font d'on provenen precisament les nostres sensacions o percepcions empíriques (base de la ciència moderna) , però aquestes sensacions sempre són subjectives, es a dir, són fruit del Jo, del subjecte, de la consciència.
Descartes havia de trobar solució a aquesta impossibilitat que la ciència empírica fos objectiva i per tant, que patís el greu perill de quedar arraconada com una superstició més (opinió subjectiva). I fou en les seves cèlebres meditacions metafísiques on cregué solucionar tant pelut problema: a través d'una sèrie de raonaments justificà que la ciència empírica moderna presenta coneixements objectius, es a dir, és capaç de fer una representació objectiva del món exterior, font d'on provenen les nostres percepcions externes. En d'altres paraules, Descartes justificà que el científic sigui capaç de conèixer com és el món extern en sí, això és, les coses que l'afecten, l'envolten i el rodegen. I Spinoza es topà amb el mateix dilema car, ens presenta certa variant d'aquest idealisme materialista encetat per Descartes.
Kant, doncs, pretén trencar amb tot això quan exclama -No podem coneixer la cosa en sí!- I raons per estar de mala llet no li falten! Per començar, observa com aquest idealisme converteix la metafísica en una ciència dogmàtica, és a dir, tracta la metafísica com si fos una ciència empírica a on el Jo, el Món extern i Déu estan perfectament demostrats, tot i residir fora dels meus possibles estats de consciència; mentre que l'ètica individualista ( l'individu ha de ser lliure per tal d'actuar per sí mateix) amb la qual una gran variant del cristianisme havia calat en el cor de la bona gent (el protestantisme) perd cabuda i justificació (això s'aprecia descaradament en Spinoza, que presenta una ètica radicalment fatalista, estoica i determinista; Descartes, tanmateix, també va d'aquest pal determinista -L'home és una màquina sotmesa al determinisme causal de les lleis de la natura-).

Certament, avui en dia, per la majoria d'intel·ligències -ja siguin catalanets o no, jeje- aquests dilemes són considerats una pijada museològica de la cultura, matèria acadèmica o simplement, perdre el temps (com si mirar la tele i escoltar la ràdio no fos perdre el temps). Jo, i uns pocs més en tot el món, veiem tot això amb d'altres ulls. Considerem, aquest, com un dilema rabiosament actual en les més altres esferes de la cultura humana (jo no sé què vol dir això de cultura nacional; anar a fer menjars populars i reivindicatius, potser?)
A mitjans del s.XX, en el món de la ciència hi va haver una gran batalla ideològica entre Einstein i l'escola de Copenhaguen -els físics de partícules- (al final sembla que han guanyat aquests). Einstein era de l'escola d'Spinoza, en canvi, els físics de partícules (com Norn o Borh o Heisenberg) tenien una visió afectiva de la realitat (Defensaven una variant del que planteja la crítica de la raó pura).
Einstein considerava que l'home podia aspirar a un coneixement absolutament determinat del món, és a dir, considerava que les nostres idees científiques representaven de forma determinada el món extern. Creia que fer ciència era presuposar l'existència d'aquest món extern i descriure tal com és!
Amb la irrupció del principi d'indeterminació -Pilar de la física de partícules- l'escola de Copenhaguen defensa una postura molt diferent: el nostre coneixement del món no depèn del món extern, sinó de la nostra afecció amb aquest món; coneixem l'afecció no el món pròpiament dit! Bé doncs, aquesta és la tesis kantiana. Tanmateix l'escola de Copenhaguen anà una mica a la seva: la barrera entre el que és món extern i món intern (consciència) es difumina radicalment. Què vull dir?! Passaren a considerar que el món intern (els nostres pensaments, sensacions, percepcions, etc) no pot abraçar detalladament el que succeeix realment en el món extern; hi han coses que se li escapen! En aquest sentit, doncs, es perd la creença amb què el nostre pensament reflecteixi tal com és la realitat, i es comença a concebre el pensament, i la ciència, com una eina, un instrument, inclús una arma . El científic no va a descobrir la realitat sinó a afectar-la! Perquè afectar-la, manipular-la inclús destroçar-la és conèixer-la.
El problema de molta gent, inclús de masses científics, és que no entenen que si la nostra ciència no descobreix com és el món realment sinó que es limita a descriure com ens afecta, resulta ser una mica absurd buscar-hi lleis universals. Certament podem implantar lleis per descriure certs fets i considerar que es tracta d'una llei universal, però és un parlar (a no ser que Kant tingués raó i realment existís una estructura transcendental capaç de convertir les nostres afeccions en lleis vertaderament objectives, a priori i universals. Però hi han moltes raons per abandonar l'idealisme transcendental -I no té res a veure en què agradi o no-).
En definitiva, tot això exposat fins aquí és metafísica. I resulta ser rabiosament crucial, inclús important pel desenvolupament de la cultura humana. Però, què hi farem, hi ha molta gent que no hi arriba i, per tant, no ho veu, no ho aprecia, no li dóna cap mena d'importància. I n'hi han d'altres que simplement són mentalment incapaços de fer front aquest problemes de primer ordre: quan els tracten o els fan més complicats (els erudits en la matèria) o simplement els dilueixen i adulteren (els que van de divulgadors i educadors de les masses). Abunda la gent incapaç de treure gran profit a les coses -Sintetitzar l'essència mateixa de les coses-... especialment en els centres d'educació i formació intel·lectuals. Però aquest és un tema ja centenari (només cal llegir a Sext Empíric).

No hay comentarios: