martes, 23 de diciembre de 2008

Entierro


Ayer murió Joan Vendrell. Fue un hombre solitario, profundamente solitario. Dicen que estaba cargado de propiedades y millones. Era primo de mi abuelo, quién me lo presentó hace ya 6 o 7 años cuando yo buscaba alguna casa de campo para alquilar en navidades y celebrar la fiesta de fin de año. Pero nunca pudo ser.

Sin embargo, aunque Joan llevaba ya algunos años enfermo las pocas veces que hablamos los dos fueron francamente gratas. Confieso que, ante su situación, me sorprendía su lucidez y entereza mental, que se destacaba por una dulce meticulosidad tanto al pensar como al hablar. Le encantaba el deporte y siempre me preguntaba por el basquet, aunque no rehusaba tratar cualquier tema, desde política hasta moda. Recuerdo muy buenas conversaciones con él.

Esta tarde hubo el entierro. El espectáculo me ha sido curioso por varios motivos. En particular porque parte de la família ha increpado a la otra parte, por la herencia. Ha habido amenazas, sollozos y rabietas, en fin, ha sido un poco de película. Y es que se ve, que la semana pasada el difunto decidió cambiar su testamento. Y aunque nadie sabe qué va a suceder hasta dentro de unos días, unos creen que han sido deseherados en favor de otros. Y pensar eso jode.

Sea como sea, me inclino a suponer que todo va a recaer en manos de la hermana de mi abuelo y su marido, puesto que llevaban ya muchos años cuidándolo con gran atención, tanto a él como a su fortuna. Y la verdad, me parece justo. Aunque también lo encuentro curioso: esta pareja tienen ya más de 80 años y carecen de hijos. Ciertamente, esto de las herencias las más veces es una loteria y como éstas, pueden tener efectos retroactivos. En todo caso, también creo que Joan tenía las cosas muy claras, no se andaba con rodeos, y me parece que si cambió el testamento no fue para hacer una chapuza. Pero ya se verá.

El otro motivo, si cabe más interesante que esta anecdótica disputa intrafamiliar por un puñado de tierras que se verán traducidas en impuestos, es el tema del entierro mismo. Yo que no soy cristiano, que no creo ni en la resurrección ni en una vida en el más allá, que no me veo como sirviente de Dios ni creo que la finalidad de mi vida consista en ser justo con la palabra de Cristo y gozar de la paz "como el pastor goza del reposo estirado tranquilo en el prado al lado del riachuelo", ¿qué tipo de entierro me gustaría? Si hoy me muriera ¿Qué pintaría ese adorador de la cruz dando un discurso? ¿Quién es ese para hablar de mi y de mi vida?
Creo que la muerte debe ser una fiesta, es decir, se debe celebrar ¡Pues uno no muere cada día! ¿Pero como celebrarlo? ¿Cómo debo celebrar mi muerte, yo, que no creo en el más allá?

Hay que reconocer, que la Iglesia va muriendo poco a poco. La Iglesia, al menos por estos lares, envejece ¡Sólo cabe mirar la edad de sus sacerdotes! Todos tienen 70 por arriba. Esto no significa que la gente no crea en Dios, pero no creen en la liturgia. Si ésta aún se aguanta es por rutina. Hay que inventar nuevas liturgias y dar nuevo color a la muerte. Pero, ¿quiénes se pueden inventar estas fiestas?





3 comentarios:

Anónimo dijo...

Veig que discrepes dels que s'omplen la boca acusant únicament les religions de totes les guerres. En realitat TOT ocasiona guerres, economia, succesions, poder,etc. L'instint agressiu de l'home.
Et faig la predicció a petit comité ja que no goso penjar-la, tot i que fa temps que la tinc. La considero més que una probabilitat. Les guerres apareixien quasi espontàneament. Avui, amb els equilibris i status quo, ja és més difícil. A més crec que havent-hi un full de ruta mundial, com crec que hi és, seria plausible creure que lluitessin per evitar cap guerra gran. Sembla que insinues alguna cosa, jo temo, que la solució més fàcil que preveuen per "solventar" aquesta "crisi" que s'els ESCAPA, és la solució de sempre: ESBANDIDA GENERAL. Al menys és de sospitar, i cal estar alerta. Bones festes de totes maneres :)

RDC dijo...

En general discrepo de la idea imperant i demagògica que una guerra s'hagi de justificar a través d'una causa 'justa', ja sigui la religió, ja sigui el que sigui. Sempre m'ha semblat ridícul! El fet diferencial no rau en poder justificar una guerra, sinó en saber-la dur a terme. I Unamuno no tenia raó quan va dir "Podéis vencer pero no convencer". La majoria de vegades vencent és més que suficient per mantenir un cert ordre i autoritat. I no és feina fàcil vèncer... s'ha de ser una "artista de la guerra" per assolir-ho.
El problema de les guerres, és el mateix que en tantes altres coses: és molt rar i excepcional trobar algú que sàpiga fer guerres. La majoria de les vegades els conflictes es redueixen a una qüestió de plantufades i violacions. Hi ha una gran diferència entre els que es barallen i es maten, amb els 'genis' de la guerra. Tots els que han escrit alguna cosa amb propietat i rigor sobre la guerra, sempre han tingut molt clara aquesta diferència que comento: desde Sun Tsu fins a Maquiavel.

D'altra banda, em sembla que actualmente és difícil que es torni a donar una situació en què la guerra sigui completament oberta i total. Sembla difícil de sospitar que, per exemple, Europa torni a patir una guerra com la que sufrí en la 1º i 2º guerra mundial. Primera per la implantació de la comunitat Europea la qual ha fet pal·liar la disputa entre paísos Europeus. Després perquè els Europeus ja no som guerrers ¡El serevei militar ja no és una obligació del ciutadà! No hem estat educats i disciplants per la guerra, més aviat tot el contrari. Això ha provocat la professionalització dels exèrcits i obrià les portes a què els soldats professionals puguin 'canviar' de bàndol amb relativa facilitat. Inclús s'obren les portes a la formació d'exèrcits privats.
Crec que la guerra será cada cop menys una qüestió nacional. O almenys, no será una cosa exclusivament nacional com ha estat des de que Napoleó va aparèixer i va crear les seves milicies populars. Això, potser, permetrà dur a terme un tipus de guerres en què les armes de destrucció massiva no siguin efectives ni per atacar ni per defensar i per tant, quedin aparcades. Però en fi, aquest és un tema complex.

Anónimo dijo...

Us deixeu una qüestió que és la que ha causat més guerres : les guerres en nom de la sacrosanta Llibertat. En quant a la possibilitat d'una guerra generalitzada,tampoc la veig tan descabellada, ja que com Privatum diu "la guerra será cada cop menys una qüestió nacional".Bones festes.