Ja me'n he cansat d'escriure cartes als savis. Canviem de tema.
Des de petit he escoltat música clàssica. Durant molts anys (dels 13 als 15 o 16 anys) solia dormir-me amb Tchaikovsky. Moltes vegades, de bon matí i abans d'algun examen estressant, solia entonar-me amb Motzar. Beethoven sempre m'ha semblat estrany... massa elevat; semblava com si intentés tocar-me la fibra, fet que no poques vegades m'incomodava i desconcentrava, encara que d'altres, inevitablement, em seduïa. Molts altres autors no m'han dit mai gaire res, com Wagner. I alguns, com Pachabel, sempre tindran un moment de grata atenció.
No fa gaire vaig descobrir o redescobrir a Vivaldi. La seva música passà de ser-me en gran mesura ignorada a un primer pla. De fet, considero a Vivaldi superior a Motzar... per caràcter i gust. Es nota que Vivaldi fou mediterrani; potser per això el noto més afí a la meva sensibilitat. Motzar sovint em sembla massa vianès, massa endolcit, massa empallegós. Tot i així, Motzar és Motzar, no ens enganyem.
Vivaldi és com un vi negre: aspre i dolç, reposat i violent, contradictori. Em xala la seva senzillesa lògica; sona tant melòdica! Els seus moviments són tácits i definits, però àgils a l'hora. Ara t'estira, ara t'arreplega: juga amb tu, et fa girar... i saltar! I t'adreça de nou a la posició. Vivaldi sap acabar un moviment. I és així com demostra que per arribar a l'excel·lència no s'han de complicar les coses, ans el contrari.
Una de les cançons que més aprecio de Vivaldi és 'Tempestat en el Mar' M'encanta la flauta! Haig de reconèixer que després d'assabentar-me del títol aquest em va sobtar una mica. Ja portava força temps escoltant-la al meu aire, fet que havia donat peu a què em muntés una mica la meva pel·lícula al respecte. Si jo hagués hagut de fer un videoclip d'aquesta cançó hauria filmat una espècie de representació del famós quadre de Boticelli "La primavera": en mig d'un bosc ple de flors , amb quatre o cinc noies ben guapes i vestides jugant i ballant, i algun noi esvalotant-les en mig de les seves danses. Clar, 'tempestat en el mar'... a primera vista,no té res a veure amb la imatge boticelliana.
La música és summament interpretativa. La forma en què ens afecta de vegades és imprevisible i sempre resulta ser canviant. En fi, qui vulgui escoltar 'Tempestat en el mar' que clica aquí
Quan repasso els anals de la música clàssica només hi ha una nota que em sap greu i em fa recança: que no s'hagi conservat cap partitura de Leonardo da vinci. Quina gran pèrdua!
Des de petit he escoltat música clàssica. Durant molts anys (dels 13 als 15 o 16 anys) solia dormir-me amb Tchaikovsky. Moltes vegades, de bon matí i abans d'algun examen estressant, solia entonar-me amb Motzar. Beethoven sempre m'ha semblat estrany... massa elevat; semblava com si intentés tocar-me la fibra, fet que no poques vegades m'incomodava i desconcentrava, encara que d'altres, inevitablement, em seduïa. Molts altres autors no m'han dit mai gaire res, com Wagner. I alguns, com Pachabel, sempre tindran un moment de grata atenció.
No fa gaire vaig descobrir o redescobrir a Vivaldi. La seva música passà de ser-me en gran mesura ignorada a un primer pla. De fet, considero a Vivaldi superior a Motzar... per caràcter i gust. Es nota que Vivaldi fou mediterrani; potser per això el noto més afí a la meva sensibilitat. Motzar sovint em sembla massa vianès, massa endolcit, massa empallegós. Tot i així, Motzar és Motzar, no ens enganyem.
Vivaldi és com un vi negre: aspre i dolç, reposat i violent, contradictori. Em xala la seva senzillesa lògica; sona tant melòdica! Els seus moviments són tácits i definits, però àgils a l'hora. Ara t'estira, ara t'arreplega: juga amb tu, et fa girar... i saltar! I t'adreça de nou a la posició. Vivaldi sap acabar un moviment. I és així com demostra que per arribar a l'excel·lència no s'han de complicar les coses, ans el contrari.
Una de les cançons que més aprecio de Vivaldi és 'Tempestat en el Mar' M'encanta la flauta! Haig de reconèixer que després d'assabentar-me del títol aquest em va sobtar una mica. Ja portava força temps escoltant-la al meu aire, fet que havia donat peu a què em muntés una mica la meva pel·lícula al respecte. Si jo hagués hagut de fer un videoclip d'aquesta cançó hauria filmat una espècie de representació del famós quadre de Boticelli "La primavera": en mig d'un bosc ple de flors , amb quatre o cinc noies ben guapes i vestides jugant i ballant, i algun noi esvalotant-les en mig de les seves danses. Clar, 'tempestat en el mar'... a primera vista,no té res a veure amb la imatge boticelliana.
La música és summament interpretativa. La forma en què ens afecta de vegades és imprevisible i sempre resulta ser canviant. En fi, qui vulgui escoltar 'Tempestat en el mar' que clica aquí
Quan repasso els anals de la música clàssica només hi ha una nota que em sap greu i em fa recança: que no s'hagi conservat cap partitura de Leonardo da vinci. Quina gran pèrdua!
No hay comentarios:
Publicar un comentario