Cuestión de mentalización

Poly se me quejaba el otro día de no entender muchos de los post que había colgado en el blog por estar escritos en català. Hoy, pues, toca uno en castellano. También se me quejó por no haber ido nunca a visitarla durante estos últimos 4 o 5 años (Y es que México me queda un poco lejos).


Hagas lo que hagas lo primordial es estar mentalizado. A fin de cuentas, no somos máquinas ¿qué significa eso? Que lo más difícil de encontrar en una persona es una regularidad, un punto fijo, un nivel. A veces actuamos por encima de nuestras supuestas capacidades; otras veces, somos lamentables. Nada hay más voluble y mudable que la conducta humana ¡La más nímia perturbación nos afecta!
Lo peor que nos puede suceder es tener que vivir y afrontar algo sin estar mentalmente preparados. A mi entender, el dilema nunca aparece con las desgracias, las dificultades o los hechos en sí que se nos avecinan, sino con el cómo los afrontamos, los digerimos, los experimentamos.
La preparación mental no sólo resulta ser fundamental para alcanzar el éxito, sino, sobretodo, para no sucumbir ante los fracasos. Porque desengañémonos, lo normal es fracasar; especialmente cuando aspiramos a objetivos difíciles.
La única forma de darle sentido a nuestras vidas es imponiéndole unos objetivos. Es en vistas a los objetivos que empezamos a valorar y dar sentido a las cosas que nos afectan. Aquello que nos ayuda a alcanzar nuestros objetivos lo tildamos de bueno, verdadero y correcto; cuanto nos aleja y nos extravía lejos de ellos lo tildamos de malo, erróneo y perjudicial. Cierto que este tipo de valoraciones son ficticias y dependen del objetivo que nos tracemos: una misma cosa puede ser juzgada y valorada como buena y cierta para unos, mientras que para otros sabe perjudicial y detestable. En cualqueir caso, vivir es ponernos objetivos, ¡y superarlos! Esto es, implantar a la vida nuestra capacidad de ficción y artificialidad.
Nada hay más difícil que imponerse unos objetivos. Para llevar a cabo tan gran tarea se requieren de muchas virtudes o capacidades: para empezar, uno debe sentirse libre. Y para terminar, uno debe saber qué es posible y qué imposible; pues, si nos ponemos objetivos imposibles acabaremos frustrándonos, abandonándonos y autodestruyéndonos ¡Nos volveremos pesimistas!
Un objetivo debe ser posible y para ello debemos desarrollar nuestra ciencia; sólo lo posible puede ser superado ¡Y vivir es superar cosas, obstáculos, deseos, pensamientos, objetivos, sentimientos, sensaciones! Aquello que de buenas a primeras nos quitaba el sueño, nos obsesionaba y entusiasmaba, debe acabar siendo algo aburrido. El aborrecimiento es signo de superación, así como la sensación de que algo se ha vuelto inofensivo, apático, domesticado.
La mayoría de la gente, empero, es incapaz de ponerse objetivos (sea por los motivos que sean), sin mebargo, instintivamente siguen los objetivos que otros imponen. Pero no hagamos mala sangre de ello: para el desarrollo humano es necesario que exista esta gente obediente y operaria ¡Cuantos objetivos requieren del esfuerzo conjunto de millones de personas! Ciertamente son unos pocos quienes piensan tales objetivos, los implantan, los controlan y dirigen; el resto trabaja e incluso se sacrifica para que se superen.
Lo importante, a fin de cuentas, no es mandar u obedecer, sino sacar partido a la vida, es decir, sacar partido a las cosas. Y para sacar partido a las cosas hay que tener un objetivo bien marcado que precisamente dé sentido, función y valor a las cosas, eso es, a la vida.
Dice la Rochefoucauld "La grandeza de un hombre no radica en su talento sino en destinar su talento a grandes propósitos".
En fin, los mejores son aquellos quienes vislumbran los más potentes objetivos que alcanzar. Vivir el día a dia, refleja, en cambio, una mentalidad pequeña y limitada.

Per cert, aquest cap de setmana fem un torneig de Basket a Manlleu amb el CAF Platja d'Aro. Hi hauran equips de totes les categories, des del Barça i la Penya fins equips de territorial -Tant masculí com femení-. Si us hi passeu ja ens veurem. Apa, doncs, bon cap de setmana.

Bruce Lee, the phylosopher

It was the first week I was living in San Diego, California (September of 2002). I was looking around a bookstore and I got instantaneously astonished by a Bruce Lee book. I bought it. The book is called ‘Jeet Kune Do’ –The way of the intercepting fist-, and it's about Bruce thoughts and trainings. I was used to practice some martial arts like taekwondo or full contact, so I had no problems to improve a bit my skills using Bruce movements. But, if I've been several years practicing martial arts is because it's the best way to fit my body and my mind: throuhgout this stuff one gets elasticity, coordination, mental punch, vigor and strength. Then I used to apply all that in basketball, because basketball is what I really love to play –I’ve never fought at an official combat and I'm not interested on it-.

Bruce Lee studied philosophy –like me- at the University of Washington. Not many people are aware of that, especially, professors of philosophy; they just don’t care, but I do. I mean, in my opinion Bruce Lee has been the most awake thinker of XX’s –To me it looks stupid to talk about philosophers in terms of best or worst-. He put up his spirit over the nihilism! He realized as nobody else in XX’s Reality –the physical world- is a flow (the being is not something done, static and immutable, so there are no objects at all neither fixed forms). This is a metaphysical thought! By this reason his moral ‘imperative’ was the famous sentence -"Be formless... shapeless, like water. If you put water into a cup, it becomes the cup. You put water into a bottle; it becomes the bottle. You put it into a teapot; it becomes the teapot. Water can flow, and it can crash. Be water my friend...”-, which express his will of developing ‘the style of no style’ as a spiritual and physical disposition. Of course, he wasn’t the first freethinker to show this kind of methaphysics and ethics: in XIX’s appeared Nietzsche, for example. By the way, what it really amazes me is appreciate how they both broke the millenary topics have been dominating mentality of western people –the Idealism-: they were strong enough to get rid of the dogmatism of the schools (or nations), the ideologies, the sectarisms, and, at the same time, to respect and take profit of the tradition, the past, the history “Do not deny the classical approach, simply as a reaction, or you will have created another pattern and trapped yourself there”. They were not preoccupied to find or to defend the Truth, but to get explanations and interpretations could brings us a highest capacities to dominate and take profit of what we experience: both looked everything from a physiological point of view –The soul is just a physiological expression (Nietzsche)- because they understood reality is just physis –The greek term ‘physis’ must be translated as the verb to flow-. They both understood life as a power form that has no form at all “Use only that which works, and take it from any place you can find it” “From form to formless and from finite to infinite”. They both tore the modern ideal of the individum as a unity of life into pieces, changing the common idea what really matters in ethics is to think about how a human being can be a person. In such a sense, they propose to fight for another moral goal: how a human being can go over his limits and weakness, overtaking himself to grow up as an organism, I mean, as a body and as a soul –“You don't grow unless you go out of the confines of your own system. It is from the old we get security, and the new that we get growth”-. But, above all, Bruce Lee and Nietzsche represent an elite, in other words, they both got an aristocratic mentality: what thinks, considers and judges people is not necessary good neither true; it’s me who has to evaluate the things! Actually, an aristocratic mentality moves just under one obsession: cultivate what he loves giving his best in. An aristocratic mentality is characterized to look for a kind of perfection, of purity, of essential… something that only can be really appreciated by a few, just because it’s strange, difficult even exotic “Some martial arts are very popular, real crowd pleasers, because they look good, have smooth techniques. But beware. They are like a wine that has been watered. A diluted wine is not a real wine, not a good wine, hardly the genuine article. Some martial arts don't look so good, but you know that they have a kick, a tang, a genuine taste. They are like olives. The taste may be strong and bittersweet. The flavor lasts. You cultivate a taste for them. No one ever developed a taste for diluted wine”.

Here we have the famous interview was done to Bruce Lee almost 40 years ago.

Els blogs

Fa pocs dies Toni Ibañez (www.entrellum.blogspot.com), pare del mot catosfera, va penjar un post sobre la gran quantitat de blogs catalans (Des d'aquí dono les gràcies a la seva benvinguda). El meu n'és un més.
El blog d'en Toni feia un incís especial en el grandíssim nombre de blogaires catalans en la red. Certament els catalans escrivim molt, o almenys sembla ser que tenim moltes coses a dir (això no vol dir que siguin interessants eh!).
Personalment, portava un parell d'anys ben bons plantejant-me si començar o no un blog. Al llarg de tot aquest temps, ho reconec, havia estat força reticent al respecte per una sèrie de motius, com per exemple:
1) Un blog t'obliga a escriure, si més no et força a seguir certa rutina literària que provoca, sovint, que t'acostumis a pensar i reflexionar de forma compulsiva i poc perspectivista (és el problema de l'actualitat: t'acostumes a reaccionar davant dels sentiments, pensaments i sensacions més espontànies... davant dels fets del moment!) I els grans pensaments són aquells que han experimentat cert temps de maduració, distanciament i repòs.
2) Un blog t'obliga, conscient o inconscientment a buscar gent que et llegeixi, fet que et pot arribar a crear cert neguit, és a dir, pot excitar la vanitat (i personalment aquestes coses em molesten)
3) Amb un blog t'exposes davant de terceres persones, fet que sempre és perillós, o si més no incòmode.
Per què vaig decidir començar un blog? Primer i sobretot, per distanciar-me de la meva pàgina web. I és que, encara que es tracti de la meva pàgina web en ella no hi ha res personal -Entenc la meva web com una eina de treball, investigació i esbarjo intel·lectual-. El blog, en canvi, resulta ser més personal: en ell hi mostro més els meus interessos i afinitats. També és una forma de fer participar a tercera persones. I a més, em va de conya per penjar algun mini article (la facilitat per adjuntar-hi vídeo, links i imatges facilita el desenvolupament d'aquest tipus de treballs).

Èxit editorial

L'invent de la impremta (a meitat del s.XV) per part de Gutenberg es considera com un dels grans avenços de la cultura occidental. Tanmateix, cal posar en dubte aquesta valoració: si bé sembla encertat afirmar que la impremta ha afectat profundament el desenvolupament 'espiritual' d'occident, no hi han gaires raons per considerar aquest desenvolupament com un 'progrés'.
Què feu realment la impremta? Convertí la cultura en un negoci, un negoci enfocat en el volum de ventes i per tant, summament sensible als gustos de grans majories (la impremta començà a potenciar els criteris populars simplement perquè això reportava diners i poder a l'impressor).

Els primers Bestsellers foren els llibres de cavalleries. Ja Montaigne els menyspreava, mentre Cervantes se'n va fotre amb una crueltat hispànica que feu riure a generacions enteres.
A la impremta se li deu, en gran part, totes les revolucions espirituals que ha patit Occident: des de les guerres de religió que assolaren Europa a partir del s.XVI fins les guerres ideològiques que han assolat, ja no només Europa, sinó el món enter amb revolucions, guerres per canviar el món, i altres conflictes per l'estil.

La impremta, amb la seva inherent facilitat de divulgació, ha mediocritzat la cultura. Com ho ha fet? Primer de tot pels criteris de valoració que ha imposat conscient o inconscientment: és bo allò que es ven, ja que agrada a molts -Amb la impremta s'estableix que el criteri de la majoria ha de ser el punt mig des d'on s'han de 'tallar' totes les coses.- Segon, ha convertit la cultura en una feina, és a dir, en un negoci. Això ha provocat una gran pèrdua de independència intel·lectual. Apareix la figura del literat o l'intel·lectual o el periodista que en certa forma, viu del que publica. Per tant, els seus pensaments, el seu criteri per avaluar allò que viu i experimenta i els seus punts de vista no poden marxar gaire d'allò que la majoria és capaç de menjar-se, ja per bé ja per mal. El literat i el periodista pensa, sempre, en consonància del que pensa la gent del moment. Li manca tanta independència, tant de criteri propi, tanta força!

En raó, doncs, una cultura de masses perd l'instint de superació i perfeccionament. I és en aquest sentit que es pot afirmar que, culturalment parlant, el renaixement fou una etapa molt més vigorosa, liberal i sana que la modernitat; en el renaixement foren els propis artistes qui establiren les normes estètiques, inclús simbòliques a través de les quals desenvolupar les seves obres d'art, emancipant-se descaradament dels criteris dels 'profans' (Leonardo fou un dels exemples brutalment més clars d'aquesta força creativa, obscura e independent del renaixement). Veure vídeo sobre la vida de Leonardo En definitiva, hi han moltes raons per considerar que l'invent de la impremta ha fet degenerar la cultura occidental i la seva capacitat creativa i artística.

Alejandro Magno

Nuestros gustos nos caracterizan. Y normalmente juzgamos las cosas según nos manda nuestro gusto, al que llamamos criterio. En efecto, los clásicos, que no atendían tanto al lenguaje y al símbolo como lo modernos y por tanto se 'escuchaban' mucho más a sí mismos, entendian que saber -en latín sapere- simplemente significa saborear. Comprendían que el buen gusto es cosa de sabios y ser sabio era estar sano, es decir, ser puro. Trataban el mal criterio como síntoma de enfermedad, corrupción y vicio (leer a Montaigne).

¿A quién le gusta Harry Potter? Óbviamente no a todo el mundo, sino a ciertas clases de gente. Decir que Harry Potter es un buen libro (o una buena película) sólo es un síntoma psicológico, espiritual, egoísta, orgánico -Ponedle el nombre que queráis-. Lo que te gusta te descubre!

Bien, pues, voy a descubrirme un poco. Y para ello haré una crítica al 'Alejandro Magno' de Olivier Stone.

Clicar para ver trailer

A mi saber, Alejandro Magno es una obra maestra, tanto por su superficialidad como por su artificialidad ¡Qué capacidad muestra para sintetizar una historia tan rica, grotesca y compleja como la vida de Alenadro Magno! El ritmo sereno y distante que tantos han tildado de cansino, a mi oído sabe trepidante ¡Cuántos matices encuentro en esa lentitud! Aunque su superioridad artística reside, a mi entender, en sus claroscuros: no define los personajes, sino que los esboza y entrelaza muy superficialmente ¡Esta es fu forma de moldearlos y reflejarlos! Pero hoy en día esto no se entiende, es decir, no se aprecia ¡Se aman los personajes bien definidos y marcados, como el que interpretó Bardem en su 'No es país para viejos'! Una película que encontré mentalmente excéntrica y artísticamente anémica.

El gran problema de Alejandro Magno es que resulta ser compleja y uno debe estar familiarizado con el mundo griego.

Crisis econòmica

Ara fa un any va començar a fer-se públic allò que els més aguts feia temps ja intuïen: la crisis econòmica. A l'agost passat (2007) Wall Street va mostrar el primer trontoll. Ningú s'ho esperava -almenys això deien-. Però jo, sense pensar-m'ho gens, vaig anar al banc per retirar totes les meves accions de Borsa (gran part de la meva cartera estava posada en el sector financer europeu) a despit del que m'aconsellava el director -Tranquil home, que aquesta situació és circumstancial. Ja veuràs com a l'octubre tot repunta. Estem davant d'una correcció puntual dels mercats americans, a nivell internacional no hi han símptomes de crisi, encara menys aquí Europa que tenim un sistema molt més controlat i fiable. De fet, la tendència general dels mercats financers europeus pels pròxims anys es preveu amb increments superiors al 10 %.- M'informava honestament ¡I certament ell es creia el que m'explicava! Però la meva resposta fou simple -Doncs que us vagi bé-. Mentre pensava per mi mateix -Sí, tot va de puta mare fins que falla-.

Per què vaig desconfiar dels bancs? Abans de res s'ha d'aclarir que, de la mateixa manera que els bancs ens havien conduït cap una bonança econòmica sense precedents alhora són els promotors involuntaris d'aquesta situació de crisis. No és que ells en siguin els culpables ¡Què sabien ells! Senzillament les seves estratègies d'expansió no havien comptat amb certs factors que han actuat en contra seva.

La tàctica dels bancs, parlant a grans traces, fou minar el teixit econòmic espanyol a través d'un bombardeig hipotecari -Donaven un grapat de calés a qualsevol a canvi de tenir-lo subjugat durant decennis ¡Qualsevol tenia llicència per comprar-se un pis de 180.000, 250.000 o 300.000 euros!- Tot era xauxa. En certes circumstàncies inclús s'havia arribat a financiar un 110% d'un habitatge (Per no parlar de l'allau de microcrèdits per pagar les vacances o els electrodomèstics o mil coses que il·luminaven les sucursals bancàries). En fi, autèntiques bogeries. Aquesta sobreabundància financera feu encarir de forma desorbitada el preu, no només dels propis habitatges, sinó d'un munt d'altres productes (especialment d'oci i semiluxe) ¡Circulava un munt de diner! I el diner porta diner -Les empreses experimentaven fortes demandes, fet que les excitava a invertir i créixer- Tanmateix, aquest diner que corria era diner credicitari ¿Quants Porches Cayenne han estat comprats a través de crèdits hipotecaris? Tot això era propiciat pel baix valor de l'euro (del 2 al 3%).

Sembla ser que la tàctica era la següent: distribuir un munt de diner barat perquè la gent s'engresqui i s'enganxi i llavors, mica en mica, tornar a pujar els interessos. D'aquesta forma els bancs tornarien a absorbir liquidesa.

Aquesta estratègia, que pretenia apujar els interessos quan arribés el moment òptim, buscava a grans traces un efecte doble: recapitalitzar els bancs a través de clients completament enganxats i fidels a ells, i parar la òbvia inflació(increment del preu de certs productes pactats pel govern) que s'esperava que aparegués enmig d'aquest 'creixement' econòmic. Per què dic 'òbvia inflació'? Si el preu dels habitatges s'havia duplicat inclús triplicat en pocs anys (els habitatges no entren dins els càculs de la inflació), lo normal era que la gent intentés fer repercutir aquest increment en els productes més ordinaris, per exemple, davant l'encariment dels pisos els treballadors tendien instintivament a reclamar un augment proporcional del seu sou, i això havia de repercutir en els productes fabricats-

Per tant, els cracs en economia tenien clar que quan el mercat intentés reequilibrar els desorbitats preus dels habitatges amb la resta de productes es produiria un augment de la inflació (augment dels preus dels productes i dels sous) que podia ser molt perillós. Calia parar a aquesta inèrcia natural. I la única solució era intentar apujar el preu del diner quan arribés aquest moment. De fet, aquesta decisió ja estava presa a començaments del 2007, inclús abans.

Amb tot plegat, s'assumia que apujar el preu del diner suposaria un descens del consum. La qüestió era intentar jugar amb els valors inflació-preu_del_diner-consum i buscar cert equilibri econòmic. Per aquesta raó a mitjans del 2007 (allà a l'abril) els 'pronòstics' eren que l'economia viuria un període de calma, estancament i 'relentització'. Bé, més que un pronòstic era una intenció. En d'altres paraules, després d'aquest vertiginós període de creixement es buscava certa maduració i digestió.

En què consistia aquest període de maduració econòmica? Lo important era que els bancs recuperessin liquidesa: ells eren el muscle que havia estimulat l'estirada econòmica i necessitaven oxigenar-se (havien de començar a recollir diners dels qui pagaven interessos). Llavors, s'havia d'intentar que a poc a poc, tots els sectors anessin regularitzant els seus preus, però sense que fos un joc de disbarats. En definitiva, s'intentava que els bancs recuperessin els diners 'distribuïts' (amb guanys és clar) i la gent no tingués problemes per fer front als pagaments. Després d'alguns anys de digestió i assimilació, la intenció era poder tornar a excitar el consum amb noves forces i directrius.

Però a partir del setembre del 2007 han aparegut, mínim, 3 factors amb els quals els analistes no hi contaven o simplement havien infravalorat (en economia tot és una qüestió de valoració): 1º el problema financer americà. 2º Increment espectacular de les matèries primeres (aliments) degut als biocombustibles. 3º Increment del preu del petroli.

La conjunció d'aquests 3 problemes ha obligat que el BCE no pogués apujar el preu del diner en el moment indicat. Conseqüència: 1º els bancs han hagut de tallar les seves línies de finançament (Alguns bancs ja han hagut de vendre propietats per adquirir liquidesa). Que comportà això? Totes aquelles empreses que treballaven mà a mà amb els bancs han quedat desemparades (això els hi ha passat especialment als promotors i constructors) 2º Augment descontrolat de la inflació (augment del preu dels productes), la qual ha fet davallar el consum -com que tot és molt més car la gent compra el mínim i necessari-. Això ha comportat que moltes empreses que havien invertit per satisfer l'augment de demanda experimentat en els darrers anys ara es veuen en una espècie de coitus interruptus: Les vendes han caigut; què fan ara amb el producte, amb la fàbrica, amb els treballadors nous agregats, amb les inversions?

Tècnicament parlant, durant els darrers mesos (de gener a juliol), diguessin el que diguessin molts (El PP, per exemple), Espanya encara no havia entrat en una situació de crisis econòmica pròpiament dita, simplement vivia una situació de crisis financera ¡Els diners havien deixat de corre! Els bancs havien tallat en sec les línies de crèdit. Tanmateix, passar d'una situació a l'altra és qüestió de temps (I el PSOE ho ha volgut amagar de forma lamentable dilapidant el superàvit, per exemple, tornant diners al contribuent). Però aquesta solució es com prendre't un gelocatil per fer front a la grip.

La crisi econòmica es manifesta quan es comencen a acumular els impagats. I sembla ser que en els propers mesos ja podrem començar a respirar les primeres olors de la crisis econòmica que arrastra aquesta crisis financera.

El govern espanyol té clar (això no vol dir que l'encerti) que l'arrel del problema és financer (des del meu parer és un problema d'estructura econòmica). En aquest sentit, consideren que cuidant i mimant el problema financer podran capejar el temporal. Per aquesta raó el govern ha decidit no moure ni un dit per salvar cap empresa, i concentrar tots els seus esforços a que els bancs no s'esquerdin. La seva estratègia consisteix en enfortir els bancs com sigui (la compra per part del Santander d'un dels bancs anglosaxons estretament relacionats amb la crisi americana mostra l'intent d'Espanya de solucionar directament el problema financer actuant a nivell internacional -L'altra solució és el recent pacte amb Chávez pel petroli: obtenint petroli més barat volen intentar reactivar, almenys, el consum. I es que en els darrers mesos el consum ha caigut en picat!-)
Certament en aquesta situació actual els bancs juguen un paper crucial (segurament massa crucial). Tot está muntat al seu voltant! Ells són els únics que poden garantir, almenys, les línies de pagament i en aquest sentit, actuen com el cor del mercat. Per tant, s'intenta evitar la caiguda de cap Banc. Si això succeís es tem un panorama econòmic molt sever (La reserva federal americana va haver d'injectar diners a un dels bancs més importants del país pq no fes fallida). Que cap altra empresa esperi una ajuda semblant!

En definitiva, al Juliol del 2007 jo ja sabia que el preu del gra (i per tant dels aliments) es duplicaria (m'ho havien comentat els fabricants de pinsos), amb tota la repercussió econòmica que això comportaria. I tenia molt present l'advertència que Hugo Chavez havia fet el 2005 o 2006 quan el petroli es va col·locar a 40 o 50 dolars -Por qué os alarmais ante este pequeño incremento- Exclamava amb la seva camisa vermella -Veréis el petróleo a 300 dólares porque es su precio real. El petróleo barato forma parte del pasado-. Sumant a tot això, més altres intuïcions que no escric per no dilatar el tema (això no vol dir que no siguin importants), val a dir que davant d'aquella 'petita' trontollada de Wall Street vaig pressentir que la crisi ja s'havia engegat, encara que la majoria no volguessin adonar-se. A més, personalment no m'agrada jugar amb els diners.

Què passarà?- Gran pregunta. I potser la tractaré en un altre blog.

Concierto de Aranjuez

Entiéndese la música como una expresión del alma. Nada destaca tanto las diferencias entre las personas como su gustos musicales ¡La música crea grupos sociales y formas de vida! Incluso genera formas de pensar, de sentir, de percibir la realidad.

Pocas cosas me han inquietado más, musicalmente hablando, que escuchar a ciertos 'críticos' afirmar sin titubear: los Beatles fueron el acontecimiento musical del s.XX. A mi gusto, sólo se precisa escuchar el concierto de Aranjuez para despreciar semejante opinión. Los Beatles en cuanto a fenómeno de masas vale, pero en cuanto a música suenan cansinos y simplones ¿Acaso no carecen de potencia musical? ¡Les falta tanta profundidad anímica! Su música senzillamente atiende a los sentimientos más espontáneos. Con motivo triunfaron entre las masas. Ese es su éxito.

Considero que el concierto de Aranjuez forma parte de la cultura clásica es decir, de la cultura de clase: aquella cultura que entiende el arte como un perfeccionamiento y una cultivación de todos los sentidos, eso es, del alma.

¿Y qué hay que decir sobre el Concierto de Aranjuez? Su melodía es sumamente seductora a la vez que peligrosa ¡Su perfume te arrastra hasta estrañas lejanías! Sí, tiene mucho de romanticismo: escuchad... en muchos momentos suena como si se tratara de humo ¡Cómo intenta evadir el dolor soñando y dibujando en un cielo indescriptible el aroma de un pasado mítico y casi fantástico! ¿Acaso no oléis en ella algo de esa encantadora neblina de Tchaicovsky? La flauta, los obúes...
Pero hay algo más: esa pizca de alegría que sin embargo desprende ¡Qué atrevimiento! Semejante contradicción parece apartarla del romanticismo ¿Qué significa eso? La vuelve más lenta, más diáfana, más profunda ¡Y no por eso suena más tranquila y apática! Todo lo contrario.

El concierto de Aranjuez tiene algo de Horacio, es decir, de los romanos: en su melodía se aprecia cierto respeto y estima por el sufrimiento. Ello la vuelve más inocente.

Para ver el concierto tocado por Paco de Lucía en vídeo:

Incipit Blog

CATALÀ
'Incipit Blog'; comença el meu blog, "Privatum". En ell hi aniré penjant una mica de tot, des de comentaris de certa actualitat (temàtica múltiple) fins a comentaris sobre les activitats que els meus amics, i jo, anem desenvolupant. Escriuré el blog tant en català com en castellà com en anglès segons em roti. Espero passar una bona estona i mantenir-vos informats.

CASTELLANO

'Incipit Blog'; empieza, "Privatum", mi blog, espacio donde iré colgando de todo un poco de forma más bien espontánea y resumida, especialmente temas de actualidad así como comentarios sobre las actividades que mis amigos, y yo, vayamos desarrollando. Escribiré tanto en castellano como en catalán o inglés según me parezca conveniente. Espero pasar un buen rato y manteneros informados.

ENGLISH

'Incipit Blog'; my blog, "Privatum", starts. I'm gonna 'talk' about actuality topics as well as the many activities my friends, and me, are developing. I'll write sometimes in catalan, sometimes in spanish and sometimes in english, in order of my conveniences, of course. I wish I get a nice experience keeping you posted.