jueves, 28 de agosto de 2008
Cuestión de mentalización
Poly se me quejaba el otro día de no entender muchos de los post que había colgado en el blog por estar escritos en català. Hoy, pues, toca uno en castellano. También se me quejó por no haber ido nunca a visitarla durante estos últimos 4 o 5 años (Y es que México me queda un poco lejos).
Hagas lo que hagas lo primordial es estar mentalizado. A fin de cuentas, no somos máquinas ¿qué significa eso? Que lo más difícil de encontrar en una persona es una regularidad, un punto fijo, un nivel. A veces actuamos por encima de nuestras supuestas capacidades; otras veces, somos lamentables. Nada hay más voluble y mudable que la conducta humana ¡La más nímia perturbación nos afecta!
Lo peor que nos puede suceder es tener que vivir y afrontar algo sin estar mentalmente preparados. A mi entender, el dilema nunca aparece con las desgracias, las dificultades o los hechos en sí que se nos avecinan, sino con el cómo los afrontamos, los digerimos, los experimentamos.
La preparación mental no sólo resulta ser fundamental para alcanzar el éxito, sino, sobretodo, para no sucumbir ante los fracasos. Porque desengañémonos, lo normal es fracasar; especialmente cuando aspiramos a objetivos difíciles.
La única forma de darle sentido a nuestras vidas es imponiéndole unos objetivos. Es en vistas a los objetivos que empezamos a valorar y dar sentido a las cosas que nos afectan. Aquello que nos ayuda a alcanzar nuestros objetivos lo tildamos de bueno, verdadero y correcto; cuanto nos aleja y nos extravía lejos de ellos lo tildamos de malo, erróneo y perjudicial. Cierto que este tipo de valoraciones son ficticias y dependen del objetivo que nos tracemos: una misma cosa puede ser juzgada y valorada como buena y cierta para unos, mientras que para otros sabe perjudicial y detestable. En cualqueir caso, vivir es ponernos objetivos, ¡y superarlos! Esto es, implantar a la vida nuestra capacidad de ficción y artificialidad.
Nada hay más difícil que imponerse unos objetivos. Para llevar a cabo tan gran tarea se requieren de muchas virtudes o capacidades: para empezar, uno debe sentirse libre. Y para terminar, uno debe saber qué es posible y qué imposible; pues, si nos ponemos objetivos imposibles acabaremos frustrándonos, abandonándonos y autodestruyéndonos ¡Nos volveremos pesimistas!
Un objetivo debe ser posible y para ello debemos desarrollar nuestra ciencia; sólo lo posible puede ser superado ¡Y vivir es superar cosas, obstáculos, deseos, pensamientos, objetivos, sentimientos, sensaciones! Aquello que de buenas a primeras nos quitaba el sueño, nos obsesionaba y entusiasmaba, debe acabar siendo algo aburrido. El aborrecimiento es signo de superación, así como la sensación de que algo se ha vuelto inofensivo, apático, domesticado.
La mayoría de la gente, empero, es incapaz de ponerse objetivos (sea por los motivos que sean), sin mebargo, instintivamente siguen los objetivos que otros imponen. Pero no hagamos mala sangre de ello: para el desarrollo humano es necesario que exista esta gente obediente y operaria ¡Cuantos objetivos requieren del esfuerzo conjunto de millones de personas! Ciertamente son unos pocos quienes piensan tales objetivos, los implantan, los controlan y dirigen; el resto trabaja e incluso se sacrifica para que se superen.
Lo importante, a fin de cuentas, no es mandar u obedecer, sino sacar partido a la vida, es decir, sacar partido a las cosas. Y para sacar partido a las cosas hay que tener un objetivo bien marcado que precisamente dé sentido, función y valor a las cosas, eso es, a la vida.
Dice la Rochefoucauld "La grandeza de un hombre no radica en su talento sino en destinar su talento a grandes propósitos".
En fin, los mejores son aquellos quienes vislumbran los más potentes objetivos que alcanzar. Vivir el día a dia, refleja, en cambio, una mentalidad pequeña y limitada.
Per cert, aquest cap de setmana fem un torneig de Basket a Manlleu amb el CAF Platja d'Aro. Hi hauran equips de totes les categories, des del Barça i la Penya fins equips de territorial -Tant masculí com femení-. Si us hi passeu ja ens veurem. Apa, doncs, bon cap de setmana.
sábado, 23 de agosto de 2008
Bruce Lee, the phylosopher
Bruce Lee studied philosophy –like me- at the
jueves, 21 de agosto de 2008
Els blogs
El blog d'en Toni feia un incís especial en el grandíssim nombre de blogaires catalans en la red. Certament els catalans escrivim molt, o almenys sembla ser que tenim moltes coses a dir (això no vol dir que siguin interessants eh!).
Personalment, portava un parell d'anys ben bons plantejant-me si començar o no un blog. Al llarg de tot aquest temps, ho reconec, havia estat força reticent al respecte per una sèrie de motius, com per exemple:
1) Un blog t'obliga a escriure, si més no et força a seguir certa rutina literària que provoca, sovint, que t'acostumis a pensar i reflexionar de forma compulsiva i poc perspectivista (és el problema de l'actualitat: t'acostumes a reaccionar davant dels sentiments, pensaments i sensacions més espontànies... davant dels fets del moment!) I els grans pensaments són aquells que han experimentat cert temps de maduració, distanciament i repòs.
2) Un blog t'obliga, conscient o inconscientment a buscar gent que et llegeixi, fet que et pot arribar a crear cert neguit, és a dir, pot excitar la vanitat (i personalment aquestes coses em molesten)
3) Amb un blog t'exposes davant de terceres persones, fet que sempre és perillós, o si més no incòmode.
Per què vaig decidir començar un blog? Primer i sobretot, per distanciar-me de la meva pàgina web. I és que, encara que es tracti de la meva pàgina web en ella no hi ha res personal -Entenc la meva web com una eina de treball, investigació i esbarjo intel·lectual-. El blog, en canvi, resulta ser més personal: en ell hi mostro més els meus interessos i afinitats. També és una forma de fer participar a tercera persones. I a més, em va de conya per penjar algun mini article (la facilitat per adjuntar-hi vídeo, links i imatges facilita el desenvolupament d'aquest tipus de treballs).
lunes, 18 de agosto de 2008
Èxit editorial
Què feu realment la impremta? Convertí la cultura en un negoci, un negoci enfocat en el volum de ventes i per tant, summament sensible als gustos de grans majories (la impremta començà a potenciar els criteris populars simplement perquè això reportava diners i poder a l'impressor).
Els primers Bestsellers foren els llibres de cavalleries. Ja Montaigne els menyspreava, mentre Cervantes se'n va fotre amb una crueltat hispànica que feu riure a generacions enteres.
A la impremta se li deu, en gran part, totes les revolucions espirituals que ha patit Occident: des de les guerres de religió que assolaren Europa a partir del s.XVI fins les guerres ideològiques que han assolat, ja no només Europa, sinó el món enter amb revolucions, guerres per canviar el món, i altres conflictes per l'estil.
La impremta, amb la seva inherent facilitat de divulgació, ha mediocritzat la cultura. Com ho ha fet? Primer de tot pels criteris de valoració que ha imposat conscient o inconscientment: és bo allò que es ven, ja que agrada a molts -Amb la impremta s'estableix que el criteri de la majoria ha de ser el punt mig des d'on s'han de 'tallar' totes les coses.- Segon, ha convertit la cultura en una feina, és a dir, en un negoci. Això ha provocat una gran pèrdua de independència intel·lectual. Apareix la figura del literat o l'intel·lectual o el periodista que en certa forma, viu del que publica. Per tant, els seus pensaments, el seu criteri per avaluar allò que viu i experimenta i els seus punts de vista no poden marxar gaire d'allò que la majoria és capaç de menjar-se, ja per bé ja per mal. El literat i el periodista pensa, sempre, en consonància del que pensa la gent del moment. Li manca tanta independència, tant de criteri propi, tanta força!
En raó, doncs, una cultura de masses perd l'instint de superació i perfeccionament. I és en aquest sentit que es pot afirmar que, culturalment parlant, el renaixement fou una etapa molt més vigorosa, liberal i sana que la modernitat; en el renaixement foren els propis artistes qui establiren les normes estètiques, inclús simbòliques a través de les quals desenvolupar les seves obres d'art, emancipant-se descaradament dels criteris dels 'profans' (Leonardo fou un dels exemples brutalment més clars d'aquesta força creativa, obscura e independent del renaixement). Veure vídeo sobre la vida de Leonardo En definitiva, hi han moltes raons per considerar que l'invent de la impremta ha fet degenerar la cultura occidental i la seva capacitat creativa i artística.
martes, 12 de agosto de 2008
Alejandro Magno
A mi saber, Alejandro Magno es una obra maestra, tanto por su superficialidad como por su artificialidad ¡Qué capacidad muestra para sintetizar una historia tan rica, grotesca y compleja como la vida de Alenadro Magno! El ritmo sereno y distante que tantos han tildado de cansino, a mi oído sabe trepidante ¡Cuántos matices encuentro en esa lentitud! Aunque su superioridad artística reside, a mi entender, en sus claroscuros: no define los personajes, sino que los esboza y entrelaza muy superficialmente ¡Esta es fu forma de moldearlos y reflejarlos! Pero hoy en día esto no se entiende, es decir, no se aprecia ¡Se aman los personajes bien definidos y marcados, como el que interpretó Bardem en su 'No es país para viejos'! Una película que encontré mentalmente excéntrica y artísticamente anémica.
El gran problema de Alejandro Magno es que resulta ser compleja y uno debe estar familiarizado con el mundo griego.
viernes, 8 de agosto de 2008
Crisis econòmica
La tàctica dels bancs, parlant a grans traces, fou minar el teixit econòmic espanyol a través d'un bombardeig hipotecari -Donaven un grapat de calés a qualsevol a canvi de tenir-lo subjugat durant decennis ¡Qualsevol tenia llicència per comprar-se un pis de 180.000, 250.000 o 300.000 euros!- Tot era xauxa. En certes circumstàncies inclús s'havia arribat a financiar un 110% d'un habitatge (Per no parlar de l'allau de microcrèdits per pagar les vacances o els electrodomèstics o mil coses que il·luminaven les sucursals bancàries). En fi, autèntiques bogeries. Aquesta sobreabundància financera feu encarir de forma desorbitada el preu, no només dels propis habitatges, sinó d'un munt d'altres productes (especialment d'oci i semiluxe) ¡Circulava un munt de diner! I el diner porta diner -Les empreses experimentaven fortes demandes, fet que les excitava a invertir i créixer- Tanmateix, aquest diner que corria era diner credicitari ¿Quants Porches Cayenne han estat comprats a través de crèdits hipotecaris? Tot això era propiciat pel baix valor de l'euro (del 2 al 3%).
Sembla ser que la tàctica era la següent: distribuir un munt de diner barat perquè la gent s'engresqui i s'enganxi i llavors, mica en mica, tornar a pujar els interessos. D'aquesta forma els bancs tornarien a absorbir liquidesa.
Per tant, els cracs en economia tenien clar que quan el mercat intentés reequilibrar els desorbitats preus dels habitatges amb la resta de productes es produiria un augment de la inflació (augment dels preus dels productes i dels sous) que podia ser molt perillós. Calia parar a aquesta inèrcia natural. I la única solució era intentar apujar el preu del diner quan arribés aquest moment. De fet, aquesta decisió ja estava presa a començaments del 2007, inclús abans.
Amb tot plegat, s'assumia que apujar el preu del diner suposaria un descens del consum. La qüestió era intentar jugar amb els valors inflació-preu_del_diner-consum i buscar cert equilibri econòmic. Per aquesta raó a mitjans del 2007 (allà a l'abril) els 'pronòstics' eren que l'economia viuria un període de calma, estancament i 'relentització'. Bé, més que un pronòstic era una intenció. En d'altres paraules, després d'aquest vertiginós període de creixement es buscava certa maduració i digestió.
La conjunció d'aquests 3 problemes ha obligat que el BCE no pogués apujar el preu del diner en el moment indicat. Conseqüència: 1º els bancs han hagut de tallar les seves línies de finançament (Alguns bancs ja han hagut de vendre propietats per adquirir liquidesa). Que comportà això? Totes aquelles empreses que treballaven mà a mà amb els bancs han quedat desemparades (això els hi ha passat especialment als promotors i constructors) 2º Augment descontrolat de la inflació (augment del preu dels productes), la qual ha fet davallar el consum -com que tot és molt més car la gent compra el mínim i necessari-. Això ha comportat que moltes empreses que havien invertit per satisfer l'augment de demanda experimentat en els darrers anys ara es veuen en una espècie de coitus interruptus: Les vendes han caigut; què fan ara amb el producte, amb la fàbrica, amb els treballadors nous agregats, amb les inversions?
El govern espanyol té clar (això no vol dir que l'encerti) que l'arrel del problema és financer (des del meu parer és un problema d'estructura econòmica). En aquest sentit, consideren que cuidant i mimant el problema financer podran capejar el temporal. Per aquesta raó el govern ha decidit no moure ni un dit per salvar cap empresa, i concentrar tots els seus esforços a que els bancs no s'esquerdin. La seva estratègia consisteix en enfortir els bancs com sigui (la compra per part del Santander d'un dels bancs anglosaxons estretament relacionats amb la crisi americana mostra l'intent d'Espanya de solucionar directament el problema financer actuant a nivell internacional -L'altra solució és el recent pacte amb Chávez pel petroli: obtenint petroli més barat volen intentar reactivar, almenys, el consum. I es que en els darrers mesos el consum ha caigut en picat!-)
Certament en aquesta situació actual els bancs juguen un paper crucial (segurament massa crucial). Tot está muntat al seu voltant! Ells són els únics que poden garantir, almenys, les línies de pagament i en aquest sentit, actuen com el cor del mercat. Per tant, s'intenta evitar la caiguda de cap Banc. Si això succeís es tem un panorama econòmic molt sever (La reserva federal americana va haver d'injectar diners a un dels bancs més importants del país pq no fes fallida). Que cap altra empresa esperi una ajuda semblant!
Què passarà?- Gran pregunta. I potser la tractaré en un altre blog.
jueves, 7 de agosto de 2008
Concierto de Aranjuez
¿Y qué hay que decir sobre el Concierto de Aranjuez? Su melodía es sumamente seductora a la vez que peligrosa ¡Su perfume te arrastra hasta estrañas lejanías! Sí, tiene mucho de romanticismo: escuchad... en muchos momentos suena como si se tratara de humo ¡Cómo intenta evadir el dolor soñando y dibujando en un cielo indescriptible el aroma de un pasado mítico y casi fantástico! ¿Acaso no oléis en ella algo de esa encantadora neblina de Tchaicovsky? La flauta, los obúes...
Pero hay algo más: esa pizca de alegría que sin embargo desprende ¡Qué atrevimiento! Semejante contradicción parece apartarla del romanticismo ¿Qué significa eso? La vuelve más lenta, más diáfana, más profunda ¡Y no por eso suena más tranquila y apática! Todo lo contrario.
El concierto de Aranjuez tiene algo de Horacio, es decir, de los romanos: en su melodía se aprecia cierto respeto y estima por el sufrimiento. Ello la vuelve más inocente.
viernes, 1 de agosto de 2008
Incipit Blog
'Incipit Blog'; comença el meu blog, "Privatum". En ell hi aniré penjant una mica de tot, des de comentaris de certa actualitat (temàtica múltiple) fins a comentaris sobre les activitats que els meus amics, i jo, anem desenvolupant. Escriuré el blog tant en català com en castellà com en anglès segons em roti. Espero passar una bona estona i mantenir-vos informats.
ENGLISH