Fa pocs dies Toni Ibañez (www.entrellum.blogspot.com), pare del mot catosfera, va penjar un post sobre la gran quantitat de blogs catalans (Des d'aquí dono les gràcies a la seva benvinguda). El meu n'és un més. El blog d'en Toni feia un incís especial en el grandíssim nombre de blogaires catalans en la red. Certament els catalans escrivim molt, o almenys sembla ser que tenim moltes coses a dir (això no vol dir que siguin interessants eh!).
Personalment, portava un parell d'anys ben bons plantejant-me si començar o no un blog. Al llarg de tot aquest temps, ho reconec, havia estat força reticent al respecte per una sèrie de motius, com per exemple:
1) Un blog t'obliga a escriure, si més no et força a seguir certa rutina literària que provoca, sovint, que t'acostumis a pensar i reflexionar de forma compulsiva i poc perspectivista (és el problema de l'actualitat: t'acostumes a reaccionar davant dels sentiments, pensaments i sensacions més espontànies... davant dels fets del moment!) I els grans pensaments són aquells que han experimentat cert temps de maduració, distanciament i repòs.
2) Un blog t'obliga, conscient o inconscientment a buscar gent que et llegeixi, fet que et pot arribar a crear cert neguit, és a dir, pot excitar la vanitat (i personalment aquestes coses em molesten)
3) Amb un blog t'exposes davant de terceres persones, fet que sempre és perillós, o si més no incòmode.
Per què vaig decidir començar un blog? Primer i sobretot, per distanciar-me de la meva pàgina web. I és que, encara que es tracti de la meva pàgina web en ella no hi ha res personal -Entenc la meva web com una eina de treball, investigació i esbarjo intel·lectual-. El blog, en canvi, resulta ser més personal: en ell hi mostro més els meus interessos i afinitats. També és una forma de fer participar a tercera persones. I a més, em va de conya per penjar algun mini article (la facilitat per adjuntar-hi vídeo, links i imatges facilita el desenvolupament d'aquest tipus de treballs).
2 comentarios:
Benvolgut Robert,
T'agraeixo molt les referències i enllaços que dediques a la meva vanitosa persona (¿o millor seria dir personatge?). Hi ha dues coses que voldria comentar sobre el teu post:
1- Parles d'obligació, però jo m'estimo més prendre-m'ho com una afecció o devoció. Res d'obligacions. Bloguejar ha de ser divertit, ens ha d'agradar, o millor pleguem.
2- És inevitable que el blog sigui quelcom personal. Per molt que vulguis escapar-te, acabaràs parlant INEVITABLEMENT de tu.
Aquests dubtes que planteges són típics dels inicis. Veuràs que, poc a poc, post a post, s'aniran aclarint.
Ànims i endavant amb el blog.
Si volia parlar sobre blogs en català, com no havia de posar referències teves, Toni? Al cap i a la fi, crec que ets un referent en el tema. M'equivoco?
Per cert, quan es fan coses en públic no és pas difícil excitar aquest sentiment que ve a ser la vanitat. Tanmateix, no hi estic pas en contra; grans coses s'han fet per pura vanitat! Senzillament em sol molestar haver d'estar pendent dels demés. I quan un es mostra en públic resulta inevitable que s'hi vegi afectat i influenciat. En aquest sentit, és cabdal saber seleccionar un públic que t'interessi (Els bons artistes eduquen i 'condueixen' el seu propi públic). Però aquesta capacitat sol estar, només, en mans d'alguns privilegiats.
En relació als teus comentaris: El problema, per mi, no era que fos una obligació, sinó el tipus d'obligació que, almenys a primera vista, em semblava que m'exigiria portar un blog. Personalment m'agraden les obligacions, especialment quan me les imposo jo. Al cap i a la fi, tot allò que ens diverteix, agrada i entusiasme ens exigeix, sempre, una obligació, una dedicació i un sacrifici... o no?
Ànims també a tu Toni en aquesta 'nova' temporada bloggera.
Publicar un comentario