viernes, 8 de agosto de 2008

Crisis econòmica

Ara fa un any va començar a fer-se públic allò que els més aguts feia temps ja intuïen: la crisis econòmica. A l'agost passat (2007) Wall Street va mostrar el primer trontoll. Ningú s'ho esperava -almenys això deien-. Però jo, sense pensar-m'ho gens, vaig anar al banc per retirar totes les meves accions de Borsa (gran part de la meva cartera estava posada en el sector financer europeu) a despit del que m'aconsellava el director -Tranquil home, que aquesta situació és circumstancial. Ja veuràs com a l'octubre tot repunta. Estem davant d'una correcció puntual dels mercats americans, a nivell internacional no hi han símptomes de crisi, encara menys aquí Europa que tenim un sistema molt més controlat i fiable. De fet, la tendència general dels mercats financers europeus pels pròxims anys es preveu amb increments superiors al 10 %.- M'informava honestament ¡I certament ell es creia el que m'explicava! Però la meva resposta fou simple -Doncs que us vagi bé-. Mentre pensava per mi mateix -Sí, tot va de puta mare fins que falla-.


Per què vaig desconfiar dels bancs? Abans de res s'ha d'aclarir que, de la mateixa manera que els bancs ens havien conduït cap una bonança econòmica sense precedents alhora són els promotors involuntaris d'aquesta situació de crisis. No és que ells en siguin els culpables ¡Què sabien ells! Senzillament les seves estratègies d'expansió no havien comptat amb certs factors que han actuat en contra seva.

La tàctica dels bancs, parlant a grans traces, fou minar el teixit econòmic espanyol a través d'un bombardeig hipotecari -Donaven un grapat de calés a qualsevol a canvi de tenir-lo subjugat durant decennis ¡Qualsevol tenia llicència per comprar-se un pis de 180.000, 250.000 o 300.000 euros!- Tot era xauxa. En certes circumstàncies inclús s'havia arribat a financiar un 110% d'un habitatge (Per no parlar de l'allau de microcrèdits per pagar les vacances o els electrodomèstics o mil coses que il·luminaven les sucursals bancàries). En fi, autèntiques bogeries. Aquesta sobreabundància financera feu encarir de forma desorbitada el preu, no només dels propis habitatges, sinó d'un munt d'altres productes (especialment d'oci i semiluxe) ¡Circulava un munt de diner! I el diner porta diner -Les empreses experimentaven fortes demandes, fet que les excitava a invertir i créixer- Tanmateix, aquest diner que corria era diner credicitari ¿Quants Porches Cayenne han estat comprats a través de crèdits hipotecaris? Tot això era propiciat pel baix valor de l'euro (del 2 al 3%).

Sembla ser que la tàctica era la següent: distribuir un munt de diner barat perquè la gent s'engresqui i s'enganxi i llavors, mica en mica, tornar a pujar els interessos. D'aquesta forma els bancs tornarien a absorbir liquidesa.


Aquesta estratègia, que pretenia apujar els interessos quan arribés el moment òptim, buscava a grans traces un efecte doble: recapitalitzar els bancs a través de clients completament enganxats i fidels a ells, i parar la òbvia inflació(increment del preu de certs productes pactats pel govern) que s'esperava que aparegués enmig d'aquest 'creixement' econòmic. Per què dic 'òbvia inflació'? Si el preu dels habitatges s'havia duplicat inclús triplicat en pocs anys (els habitatges no entren dins els càculs de la inflació), lo normal era que la gent intentés fer repercutir aquest increment en els productes més ordinaris, per exemple, davant l'encariment dels pisos els treballadors tendien instintivament a reclamar un augment proporcional del seu sou, i això havia de repercutir en els productes fabricats-

Per tant, els cracs en economia tenien clar que quan el mercat intentés reequilibrar els desorbitats preus dels habitatges amb la resta de productes es produiria un augment de la inflació (augment dels preus dels productes i dels sous) que podia ser molt perillós. Calia parar a aquesta inèrcia natural. I la única solució era intentar apujar el preu del diner quan arribés aquest moment. De fet, aquesta decisió ja estava presa a començaments del 2007, inclús abans.

Amb tot plegat, s'assumia que apujar el preu del diner suposaria un descens del consum. La qüestió era intentar jugar amb els valors
inflació-preu_del_diner-consum i buscar cert equilibri econòmic. Per aquesta raó a mitjans del 2007 (allà a l'abril) els 'pronòstics' eren que l'economia viuria un període de calma, estancament i 'relentització'. Bé, més que un pronòstic era una intenció. En d'altres paraules, després d'aquest vertiginós període de creixement es buscava certa maduració i digestió.

En què consistia aquest període de maduració econòmica? Lo important era que els bancs recuperessin liquidesa: ells eren el muscle que havia estimulat l'estirada econòmica i necessitaven oxigenar-se (havien de començar a recollir diners dels qui pagaven interessos). Llavors, s'havia d'intentar que a poc a poc, tots els sectors anessin regularitzant els seus preus, però sense que fos un joc de disbarats. En definitiva, s'intentava que els bancs recuperessin els diners 'distribuïts' (amb guanys és clar) i la gent no tingués problemes per fer front als pagaments. Després d'alguns anys de digestió i assimilació, la intenció era poder tornar a excitar el consum amb noves forces i directrius.

Però a partir del setembre del 2007 han aparegut, mínim, 3 factors amb els quals els analistes no hi contaven o simplement havien infravalorat (en economia tot és una qüestió de valoració): 1º el problema financer americà. 2º Increment espectacular de les matèries primeres (aliments) degut als biocombustibles. 3º Increment del preu del petroli.

La conjunció d'aquests 3 problemes ha obligat que el BCE no pogués apujar el preu del diner en el moment indicat. Conseqüència: els bancs han hagut de tallar les seves línies de finançament (Alguns bancs ja han hagut de vendre propietats per adquirir liquidesa). Que comportà això? Totes aquelles empreses que treballaven mà a mà amb els bancs han quedat desemparades (això els hi ha passat especialment als promotors i constructors) Augment descontrolat de la inflació (augment del preu dels productes), la qual ha fet davallar el consum -com que tot és molt més car la gent compra el mínim i necessari-. Això ha comportat que moltes empreses que havien invertit per satisfer l'augment de demanda experimentat en els darrers anys ara es veuen en una espècie de coitus interruptus: Les vendes han caigut; què fan ara amb el producte, amb la fàbrica, amb els treballadors nous agregats, amb les inversions?


Tècnicament parlant, durant els darrers mesos (de gener a juliol), diguessin el que diguessin molts (El PP, per exemple), Espanya encara no havia entrat en una situació de crisis econòmica pròpiament dita, simplement vivia una situació de crisis financera ¡Els diners havien deixat de corre! Els bancs havien tallat en sec les línies de crèdit. Tanmateix, passar d'una situació a l'altra és qüestió de temps (I el PSOE ho ha volgut amagar de forma lamentable dilapidant el superàvit, per exemple, tornant diners al contribuent). Però aquesta solució es com prendre't un gelocatil per fer front a la grip.

La crisi econòmica es manifesta quan es comencen a acumular els impagats. I sembla ser que en els propers mesos ja podrem començar a respirar les primeres olors de la crisis econòmica que arrastra aquesta crisis financera.

El govern espanyol té clar (això no vol dir que l'encerti) que l'arrel del problema és financer (des del meu parer és un problema d'estructura econòmica). En aquest sentit, consideren que cuidant i mimant el problema financer podran capejar el temporal. Per aquesta raó el govern ha decidit no moure ni un dit per salvar cap empresa, i concentrar tots els seus esforços a que els bancs no s'esquerdin. La seva estratègia consisteix en enfortir els bancs com sigui (la compra per part del Santander d'un dels bancs anglosaxons estretament relacionats amb la crisi americana mostra l'intent d'Espanya de solucionar directament el problema financer actuant a nivell internacional -L'altra solució és el recent pacte amb Chávez pel petroli: obtenint petroli més barat volen intentar reactivar, almenys, el consum. I es que en els darrers mesos el consum ha caigut en picat!-)
Certament en aquesta situació actual els bancs juguen un paper crucial (segurament massa crucial). Tot está muntat al seu voltant! Ells són els únics que poden garantir, almenys, les línies de pagament i en aquest sentit, actuen com el cor del mercat. Per tant, s'intenta evitar la caiguda de cap Banc. Si això succeís es tem un panorama econòmic molt sever (La reserva federal americana va haver d'injectar diners a un dels bancs més importants del país pq no fes fallida). Que cap altra empresa esperi una ajuda semblant!


En definitiva, al Juliol del 2007 jo ja sabia que el preu del gra (i per tant dels aliments) es duplicaria (m'ho havien comentat els fabricants de pinsos), amb tota la repercussió econòmica que això comportaria. I tenia molt present l'advertència que Hugo Chavez havia fet el 2005 o 2006 quan el petroli es va col·locar a 40 o 50 dolars -Por qué os alarmais ante este pequeño incremento- Exclamava amb la seva camisa vermella -Veréis el petróleo a 300 dólares porque es su precio real. El petróleo barato forma parte del pasado-. Sumant a tot això, més altres intuïcions que no escric per no dilatar el tema (això no vol dir que no siguin importants), val a dir que davant d'aquella 'petita' trontollada de Wall Street vaig pressentir que la crisi ja s'havia engegat, encara que la majoria no volguessin adonar-se. A més, personalment no m'agrada jugar amb els diners.

Què passarà?- Gran pregunta. I potser la tractaré en un altre blog.

No hay comentarios: