2 de 2

Aquest cap de setmana hem jugat dos partits; un dissabte i l'altre, un amistós contra el Sant Feliu, diumenge al matí. Hem guanyat els dos. El del diumenge va ser especialment divertit i el resumiria amb una frase de la peli de Blade "Algunos cabrones siempre se empeñan en patinar sobre hielo cuesta arriba".
Ha estat un cap de setmana massa cansat (tb eren fires de Girona). Avui m'he despertat amb faringitis.

El sentit de la vida

Durant mil·lennis el sentit de la vida ha estat Déu, aconseguir arribar al regne de Déu. Certament, per alguns el sentit de la vida era el carpe diem -Gaudir el moment-. Per Leonardo da Vinci el sentit de la vida era conèixer. Nietzsche sembla dir quelcom semblant: convertir la vida en un experiment permanent, en un romanç amb al coneixement. Tota la crítica al cristianisme en Nietzsche rau, precisament, en el fet evident (només cal llegir en el diari les opinions dels sacerdots cristians) que el cristianisme perjudica l'amor al coneixement, a l'experimentació, al trencar límits i convenis, en fi, a la grandesa espiritual humana.

Actualment el sentit de la vida ha quedat força penjada. Es deixa que cadascú decideixi 'lliurement' el que li sembli; com si la gent fos realment lliure del que pensa, del que li agrada i del que decideix!
La veritat és que moltes vegades jo he sentit, instintivament, la sensació de considerar que el sentit de la meva vida havia de ser experimentar per conèixer i aprendre.

Hi han tantes coses que s'han d'estudiar, és a dir, que s'han d'experimentar, tantejar i posar aprova que fa fredor. Els mediocres, tanmateix, sempre volen caminar sobre segur... i especular.

El paso del tiempo

Nos sobrevienen lapsus a cada instante. El otro día mismo me encontré con una amiga -Cuanto tiempo sin vernos, ¡¿no?!- Me decía -Bueno, sólo hace un mes- Le contestaba yo al recrear instintivamente las sensaciones de esa última vez. Pero la tía se quedó de piedra -¿Un mes? ¡Si nos vimos en Mayo!- . Y es verdad, al hablar con ella ya no me acordaba del verano. Y en ese me momento uno se da cuenta de cuán rápido pasa el tiempo; los años se consumen y se disipan, y al hacernos mayores esta sensación tiende a radicalizarse. Por eso dicen muchos que al hacernos mayores aumenta nuestra sensación de fugacidad.
Sin embargo todos estos razonamientos son fruto de nuestra imaginación, artífice de la recreación de nuestros recuerdos ¡Tenemos sensación de que el tiempo pasa porque tenemos recuerdos y los juzgamos! En este sentido, y quizás en la línea de cuanto ya destacaba Kant, el tiempo sólo es una sensación 'interior'. Aunque deducir de ello que debe de existir un sentido interno trascendental, fuente de tales sensaciones, me parece a mí que está fuera de lugar.

En definitiva, es fácil encontrar a muchos psicólogos que intentan explicar esta percepción 'subjetiva' del tiempo (pues la objetiva dicen que viene pautada por los relojes). Según mi experiencia sobre el tema me parece que la explicación más precisa viene a ser, a grandes rasgos, como sigue: Cuando más jovenes somos menos capacidad de abstracción tenemos, es decir, al hacernos mayores tendemos a 'vivir' en un mundo más simplificado. En nuestra juventud todo resulta ser mucho más novedoso, estraño, nuestras sensaciones se revolotean alocadas. Esto hace que cuando experimentamos algo nos parezca que sucede más 'rápidamente', en el sentido de que tenemos las sensación de que suceden más cosas ¡Nuestros sentidos fisiológicos estan bajo gran tensión! Ello conlleva, pues, que en nuestra infancia nuestra sensación de tiempo sea mucho más lenta ¡La distancia entre eventos nos parece más distante al reconocer muchas novedades en medio! Pero al hacernos mayores estamos tan habituados a gran parte de lo que vivimos que lo simplificamos, obviando muchísimos matices. Esto hace que cuanto al principio nos parecía rápido, novedoso y alocado, ahora nos parece más lento o monótono; hecho que da pie a que hagamos grandes simplificaciones de nuestra vida. Y entonces la sensación de tiempo nos sabe mucho más fugaz. La sensación de fugacidad nace de simplificar o abstraer cuanto vivimos.

Estas sensaciones 'subjetivas' del tiempo se aprecian claramente en los videojuegos o las películas ¡Qué sensaciónes tan dispares nos despiertan las películas la primera vez que las vemos y luego, cuando ya sabemos de qué va, la repetimos!

Comptem els partits per victòries

Ahir vàrem tornar a guanyar (de 20 punts o així); es pensaven que fent-nos jugar un diumenge al matí ens agafarien per sorpresa! Portem, doncs, un 5 de 5.

És cert que vàrem marxar al descans perdent d'un punt (i després d'haver remuntat un desavantatge de 10 punts en 3 min). Però com ja vaig raonar la setmana passada aquesta situació lluny de preocupar-nos és un bon senyal: A mitjans del 3º quart els vàrem trencar; en el 4º ells ja abandonaven el partit. Si no férem un marcador més ampli fou perquè els últims minuts de joc nosaltres tb vàrem afluixar.

Dreams

Man is an animal that uses to be nutrished by dreams and hopes. That's why is such a weak... and violent.

Heràclit

Devia tenir 14 o 15 anys, no gaire més, quan vaig llegir per primer cop els aforismes d'Heràclit. Em varen impactar -Si això és un filòsof, jo vull fer filosofia- Vaig exclamar instintivament davant d'aquella suficiència i audàcia intel·lectual.
Heràclit és, per mi, el prototip de llibertat espiritual i creativitat conceptual. A més, confirma que el criteri propi (la independència) és fruit, no del coneixement i la raó, sinó del caràcter.
Una mica més tard em varen ensenyar Plató i Aristòtil; i la filosofia em va decepcionar terriblement. La veritat és que no he entès mai els dilemes socràtics, millor dit, els dilemes socràtics (i per tant platònics) mai m'han inquietat ni preocupat gens; aquests no formen part del meu món! No en va, sempre els he considerat intel·lectualment superflus.
Considero que la tesis metafísica o cosmològica (diguis com es vulgui) més important i fonamental que ha desenvolupat mai la racionalitat humana ja fou enunciada per Heràclit quan dictà "La guerra (el conflicte) és el pare de totes les coses", indicant que tot allò que és vida, natura, physis (Allò que apareix, creix i s'expansiona), és conflicte, tensió... un duel permanent. Tant mateix, és cert que la majoria de la gent no ho vol veure això, i prefereix amagar-se rere fantasies dogmàtiques mentre rumien: la guerra és dolenta perquè causa dolor, llavors, si dius que la vida és guerra estàs dient que la vida és quelcom dolent!? De fets els cristians, Schopenhauer i d'altres varen acabar afirmant i valorant que, certament, aquesta vida immediata i mundana nostra estèticament tan punyent, cruel i horrible és, de fet, el mal.

Com lúcidament Nietzsche va advertir fa més de 100 anys, durant mil·lennis la filosofia, la religió, la cultura, en fi, l'espiritualitat humana ha considerat que la metafísica, inclús la mística, consistia en aportar mecanismes que justifiquessin que aquesta vida nostre de conflicte permanent no era res més que el reflex imperfecte, decadent o oníric d'un altre món no conflictiu, sobrenatural, en fi, no físic. Un altre món que, per tant, era fàcilment ponderat i etiquetat com el paradigme de la moral (del com han de ser realment coses i per tant, els homes i els seus actes).

Llegint Heráclit he gaudit dels més grans plaers intel·lectuals. I si considerem que la veritat de les nostres opinions ve pautada exclusivament per allò que vivim i experimentem, Heràclit serà eternament verídic. I no es pot pas dir el mateix de la gran majoria de filòsofs històrics.

Demagògia econòmica

Des de que les Borses cauen en picat (ara fa un parell de setmanes) arreu està ple de demagogs econòmics i advocats acusadors; gentusa que, des de fa temps, esperaven secretament que la cosa fallés per alguna banda per, així, atzivar moralment a qui durant decennis ha gaudit dels grans guanys del sistema capitalista-liberal ¡Cuanta sed de venjança camuflada en sociabilitat i moralina idiota s'hi respira en molts comentaris sobre la crisi!
El pitjor de les crisis no són les destrosses pròpiament dites, sinó els imbècils que surten a criticar-ho i moralitzar-ho tot. Aquests il·lusos ignoren, i volen ignorar, que les crisis són períodes fonamentals i necessaris de la vida. De fet, la societat haurà d'agrair el que van fer els especuladors de forma estrictament egoista i salvatge.