Devia tenir 14 o 15 anys, no gaire més, quan vaig llegir per primer cop els aforismes d'Heràclit. Em varen impactar -Si això és un filòsof, jo vull fer filosofia- Vaig exclamar instintivament davant d'aquella suficiència i audàcia intel·lectual.
Heràclit és, per mi, el prototip de llibertat espiritual i creativitat conceptual. A més, confirma que el criteri propi (la independència) és fruit, no del coneixement i la raó, sinó del caràcter.
Una mica més tard em varen ensenyar Plató i Aristòtil; i la filosofia em va decepcionar terriblement. La veritat és que no he entès mai els dilemes socràtics, millor dit, els dilemes socràtics (i per tant platònics) mai m'han inquietat ni preocupat gens; aquests no formen part del meu món! No en va, sempre els he considerat intel·lectualment superflus.
Considero que la tesis metafísica o cosmològica (diguis com es vulgui) més important i fonamental que ha desenvolupat mai la racionalitat humana ja fou enunciada per Heràclit quan dictà "La guerra (el conflicte) és el pare de totes les coses", indicant que tot allò que és vida, natura, physis (Allò que apareix, creix i s'expansiona), és conflicte, tensió... un duel permanent. Tant mateix, és cert que la majoria de la gent no ho vol veure això, i prefereix amagar-se rere fantasies dogmàtiques mentre rumien: la guerra és dolenta perquè causa dolor, llavors, si dius que la vida és guerra estàs dient que la vida és quelcom dolent!? De fets els cristians, Schopenhauer i d'altres varen acabar afirmant i valorant que, certament, aquesta vida immediata i mundana nostra estèticament tan punyent, cruel i horrible és, de fet, el mal.
Com lúcidament Nietzsche va advertir fa més de 100 anys, durant mil·lennis la filosofia, la religió, la cultura, en fi, l'espiritualitat humana ha considerat que la metafísica, inclús la mística, consistia en aportar mecanismes que justifiquessin que aquesta vida nostre de conflicte permanent no era res més que el reflex imperfecte, decadent o oníric d'un altre món no conflictiu, sobrenatural, en fi, no físic. Un altre món que, per tant, era fàcilment ponderat i etiquetat com el paradigme de la moral (del com han de ser realment coses i per tant, els homes i els seus actes).
Llegint Heráclit he gaudit dels més grans plaers intel·lectuals. I si considerem que la veritat de les nostres opinions ve pautada exclusivament per allò que vivim i experimentem, Heràclit serà eternament verídic. I no es pot pas dir el mateix de la gran majoria de filòsofs històrics.
Heràclit és, per mi, el prototip de llibertat espiritual i creativitat conceptual. A més, confirma que el criteri propi (la independència) és fruit, no del coneixement i la raó, sinó del caràcter
Una mica més tard em varen ensenyar Plató i Aristòtil; i la filosofia em va decepcionar terriblement. La veritat és que no he entès mai els dilemes socràtics, millor dit, els dilemes socràtics (i per tant platònics) mai m'han inquietat ni preocupat gens; aquests no formen part del meu món! No en va, sempre els he considerat intel·lectualment superflus.
Considero que la tesis metafísica o cosmològica (diguis com es vulgui) més important i fonamental que ha desenvolupat mai la racionalitat humana ja fou enunciada per Heràclit quan dictà "La guerra (el conflicte) és el pare de totes les coses", indicant que tot allò que és vida, natura, physis (Allò que apareix, creix i s'expansiona), és conflicte, tensió... un duel permanent. Tant mateix, és cert que la majoria de la gent no ho vol veure això, i prefereix amagar-se rere fantasies dogmàtiques mentre rumien: la guerra és dolenta perquè causa dolor, llavors, si dius que la vida és guerra estàs dient que la vida és quelcom dolent!? De fets els cristians, Schopenhauer i d'altres varen acabar afirmant i valorant que, certament, aquesta vida immediata i mundana nostra estèticament tan punyent, cruel i horrible és, de fet, el mal.
Com lúcidament Nietzsche va advertir fa més de 100 anys, durant mil·lennis la filosofia, la religió, la cultura, en fi, l'espiritualitat humana ha considerat que la metafísica, inclús la mística, consistia en aportar mecanismes que justifiquessin que aquesta vida nostre de conflicte permanent no era res més que el reflex imperfecte, decadent o oníric d'un altre món no conflictiu, sobrenatural, en fi, no físic. Un altre món que, per tant, era fàcilment ponderat i etiquetat com el paradigme de la moral (del com han de ser realment coses i per tant, els homes i els seus actes).
Llegint Heráclit he gaudit dels més grans plaers intel·lectuals. I si considerem que la veritat de les nostres opinions ve pautada exclusivament per allò que vivim i experimentem, Heràclit serà eternament verídic. I no es pot pas dir el mateix de la gran majoria de filòsofs històrics.
No hay comentarios:
Publicar un comentario