El sentit de la vida

Durant mil·lennis el sentit de la vida ha estat Déu, aconseguir arribar al regne de Déu. Certament, per alguns el sentit de la vida era el carpe diem -Gaudir el moment-. Per Leonardo da Vinci el sentit de la vida era conèixer. Nietzsche sembla dir quelcom semblant: convertir la vida en un experiment permanent, en un romanç amb al coneixement. Tota la crítica al cristianisme en Nietzsche rau, precisament, en el fet evident (només cal llegir en el diari les opinions dels sacerdots cristians) que el cristianisme perjudica l'amor al coneixement, a l'experimentació, al trencar límits i convenis, en fi, a la grandesa espiritual humana.

Actualment el sentit de la vida ha quedat força penjada. Es deixa que cadascú decideixi 'lliurement' el que li sembli; com si la gent fos realment lliure del que pensa, del que li agrada i del que decideix!
La veritat és que moltes vegades jo he sentit, instintivament, la sensació de considerar que el sentit de la meva vida havia de ser experimentar per conèixer i aprendre.

Hi han tantes coses que s'han d'estudiar, és a dir, que s'han d'experimentar, tantejar i posar aprova que fa fredor. Els mediocres, tanmateix, sempre volen caminar sobre segur... i especular.