El professor Alcoberro escriu en el seu blog que li costa sentir simpatia per Hobbes. I precisament fa uns quants dies que provo de llegir-me la 2º part del Leviatan. Les meves impressions al respecte són les següents:
Hobbes és un Maquiavel molt aigualit, en tots els sentits. De fet, una de les grans diferències entre Maquiavel i Hobbes és que aquest darrer pretén fer precisament filosofia política; Maquiavel en canvi fa ciència política. M'explico, Hobbes pretén justificar un determinat sistema polític en base a certa idea metafísica. Maquiavel, tanmateix, estudia les diferents formes polítiques i les diferents maneres d'aconseguir el poder és a dir de ser polític, a través d'un ampli estudi i una audaç reflexió.
Des del meu parer, si els haig de comparar, entre ambdós no hi ha color; el florentí roman anys llum per sobre de l'anglès, en estil i claredat d'idees, en capacitat de síntesi, reflexió i honestedat. Cal pensar que Maquiavel fou el primer occidental que durant segles advertí i avisà del greu perill que comporta la idealista moral cristiana en la construcció de repúbliques potents, és a dir, virtuoses i per tant, en la formació d'individuos virtuosos, com ho fou César Bòrgia per exemple (recordem que el terme virtut en Maquiavel no té res a veure amb el bell, el bo i el just, sinó amb el poder, és a dir, el vigor i la salut). En d'altres paraules, Maquiavel és el primer pensador no idealista d'occident i que avisa dels perills de l'idealisme; el segon em sembla que fou Nietzsche (Si m'ho permeten Montaigne, La Rochefoucault, i algún altre desperdigat).
Hobbes és un idealista. I és que el materialisme és un idealisme! Bé, dic materialisme com podria dir mecanicisme. Qualsevol que entengui una mica de filosofia, tot això, almenys, ho ha de tenir clar. Tanmateix hi ha un aspecte filosòfic en Hobbes que cal reconèixer-li: el seu monisme, que dicta -La realitat no pot ser una dualitat de matèria i esperit, ja que això viola la continuïtat ontològica ¡I el món físic és un continuo ja que no existeix el No Res o 'l'espai buit'! Considero que, en aquest aspecte, Hobbes aportà un major rigor lògic en la metafísica post-cartesiana; aportació que fou aprofitada per Spinoza.
En qualsevol cas, quan en Hobbes llegeixo que existeixen lleis naturals (que són lleis morals humanes) que es veuen afogades per les passions dels homes quan aquests no es veuen sotmesos per cap potència superior; quan llegeixo que la civilització i l'estat de natura són dues coses completament diferents, inclús antitètiques, no és que no m'agradi, sinó que la meva experiència al respecte diu que aquesta interpretació de la cosa política fa figa. Per començar, a mi em sembla que la societat tb forma part de la selva! I una societat no és millor quan ha eliminat les seves tensions i viu en pau i equilibri, sinó quan sap treure profit i sap canalitzar els seus conflictes, tal i com ho il·lustra Maquiavel a propòsit de la grandesa de Roma i la constructiva tensió que sempre hi hagué entre els nobles i el poble.
De totes maneres, l'entranyable prof. Alcoberro no deixa de ser més que un professor a l'antiga, es a dir, un idealista (l'utilitarisme és un idealisme), un predicador moral... La seva crítica a Hobbes, com tb he pogut apreciar-li en d'altres autors, lluny de ser una crítica demostrativa em sembla reduir-se a una crítica d'ideals i dogmes, tal i com ho foren, per exemple, les crítiques intelectuals que es dugueren a terme durant les guerres de religió, o les revolucions, o els fascismes. I personalment em sembla, aquesta, una actitud intel·lectualment mediocre, car durant segles ha estat l'actitud i la predisposició que s'ha premiat, promocionat i aplaudit en els cercles acadèmics i públics occidentals.
Hobbes és un Maquiavel molt aigualit, en tots els sentits. De fet, una de les grans diferències entre Maquiavel i Hobbes és que aquest darrer pretén fer precisament filosofia política; Maquiavel en canvi fa ciència política. M'explico, Hobbes pretén justificar un determinat sistema polític en base a certa idea metafísica. Maquiavel, tanmateix, estudia les diferents formes polítiques i les diferents maneres d'aconseguir el poder és a dir de ser polític, a través d'un ampli estudi i una audaç reflexió.
Des del meu parer, si els haig de comparar, entre ambdós no hi ha color; el florentí roman anys llum per sobre de l'anglès, en estil i claredat d'idees, en capacitat de síntesi, reflexió i honestedat. Cal pensar que Maquiavel fou el primer occidental que durant segles advertí i avisà del greu perill que comporta la idealista moral cristiana en la construcció de repúbliques potents, és a dir, virtuoses i per tant, en la formació d'individuos virtuosos, com ho fou César Bòrgia per exemple (recordem que el terme virtut en Maquiavel no té res a veure amb el bell, el bo i el just, sinó amb el poder, és a dir, el vigor i la salut). En d'altres paraules, Maquiavel és el primer pensador no idealista d'occident i que avisa dels perills de l'idealisme; el segon em sembla que fou Nietzsche (Si m'ho permeten Montaigne, La Rochefoucault, i algún altre desperdigat).
Hobbes és un idealista. I és que el materialisme és un idealisme! Bé, dic materialisme com podria dir mecanicisme. Qualsevol que entengui una mica de filosofia, tot això, almenys, ho ha de tenir clar. Tanmateix hi ha un aspecte filosòfic en Hobbes que cal reconèixer-li: el seu monisme, que dicta -La realitat no pot ser una dualitat de matèria i esperit, ja que això viola la continuïtat ontològica ¡I el món físic és un continuo ja que no existeix el No Res o 'l'espai buit'! Considero que, en aquest aspecte, Hobbes aportà un major rigor lògic en la metafísica post-cartesiana; aportació que fou aprofitada per Spinoza.
En qualsevol cas, quan en Hobbes llegeixo que existeixen lleis naturals (que són lleis morals humanes) que es veuen afogades per les passions dels homes quan aquests no es veuen sotmesos per cap potència superior; quan llegeixo que la civilització i l'estat de natura són dues coses completament diferents, inclús antitètiques, no és que no m'agradi, sinó que la meva experiència al respecte diu que aquesta interpretació de la cosa política fa figa. Per començar, a mi em sembla que la societat tb forma part de la selva! I una societat no és millor quan ha eliminat les seves tensions i viu en pau i equilibri, sinó quan sap treure profit i sap canalitzar els seus conflictes, tal i com ho il·lustra Maquiavel a propòsit de la grandesa de Roma i la constructiva tensió que sempre hi hagué entre els nobles i el poble.
De totes maneres, l'entranyable prof. Alcoberro no deixa de ser més que un professor a l'antiga, es a dir, un idealista (l'utilitarisme és un idealisme), un predicador moral... La seva crítica a Hobbes, com tb he pogut apreciar-li en d'altres autors, lluny de ser una crítica demostrativa em sembla reduir-se a una crítica d'ideals i dogmes, tal i com ho foren, per exemple, les crítiques intelectuals que es dugueren a terme durant les guerres de religió, o les revolucions, o els fascismes. I personalment em sembla, aquesta, una actitud intel·lectualment mediocre, car durant segles ha estat l'actitud i la predisposició que s'ha premiat, promocionat i aplaudit en els cercles acadèmics i públics occidentals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario