jueves, 21 de agosto de 2008

Els blogs

Fa pocs dies Toni Ibañez (www.entrellum.blogspot.com), pare del mot catosfera, va penjar un post sobre la gran quantitat de blogs catalans (Des d'aquí dono les gràcies a la seva benvinguda). El meu n'és un més.
El blog d'en Toni feia un incís especial en el grandíssim nombre de blogaires catalans en la red. Certament els catalans escrivim molt, o almenys sembla ser que tenim moltes coses a dir (això no vol dir que siguin interessants eh!).
Personalment, portava un parell d'anys ben bons plantejant-me si començar o no un blog. Al llarg de tot aquest temps, ho reconec, havia estat força reticent al respecte per una sèrie de motius, com per exemple:
1) Un blog t'obliga a escriure, si més no et força a seguir certa rutina literària que provoca, sovint, que t'acostumis a pensar i reflexionar de forma compulsiva i poc perspectivista (és el problema de l'actualitat: t'acostumes a reaccionar davant dels sentiments, pensaments i sensacions més espontànies... davant dels fets del moment!) I els grans pensaments són aquells que han experimentat cert temps de maduració, distanciament i repòs.
2) Un blog t'obliga, conscient o inconscientment a buscar gent que et llegeixi, fet que et pot arribar a crear cert neguit, és a dir, pot excitar la vanitat (i personalment aquestes coses em molesten)
3) Amb un blog t'exposes davant de terceres persones, fet que sempre és perillós, o si més no incòmode.
Per què vaig decidir començar un blog? Primer i sobretot, per distanciar-me de la meva pàgina web. I és que, encara que es tracti de la meva pàgina web en ella no hi ha res personal -Entenc la meva web com una eina de treball, investigació i esbarjo intel·lectual-. El blog, en canvi, resulta ser més personal: en ell hi mostro més els meus interessos i afinitats. També és una forma de fer participar a tercera persones. I a més, em va de conya per penjar algun mini article (la facilitat per adjuntar-hi vídeo, links i imatges facilita el desenvolupament d'aquest tipus de treballs).

2 comentarios:

Toni Ros dijo...

Benvolgut Robert,

T'agraeixo molt les referències i enllaços que dediques a la meva vanitosa persona (¿o millor seria dir personatge?). Hi ha dues coses que voldria comentar sobre el teu post:

1- Parles d'obligació, però jo m'estimo més prendre-m'ho com una afecció o devoció. Res d'obligacions. Bloguejar ha de ser divertit, ens ha d'agradar, o millor pleguem.

2- És inevitable que el blog sigui quelcom personal. Per molt que vulguis escapar-te, acabaràs parlant INEVITABLEMENT de tu.

Aquests dubtes que planteges són típics dels inicis. Veuràs que, poc a poc, post a post, s'aniran aclarint.

Ànims i endavant amb el blog.

Anónimo dijo...

Si volia parlar sobre blogs en català, com no havia de posar referències teves, Toni? Al cap i a la fi, crec que ets un referent en el tema. M'equivoco?
Per cert, quan es fan coses en públic no és pas difícil excitar aquest sentiment que ve a ser la vanitat. Tanmateix, no hi estic pas en contra; grans coses s'han fet per pura vanitat! Senzillament em sol molestar haver d'estar pendent dels demés. I quan un es mostra en públic resulta inevitable que s'hi vegi afectat i influenciat. En aquest sentit, és cabdal saber seleccionar un públic que t'interessi (Els bons artistes eduquen i 'condueixen' el seu propi públic). Però aquesta capacitat sol estar, només, en mans d'alguns privilegiats.
En relació als teus comentaris: El problema, per mi, no era que fos una obligació, sinó el tipus d'obligació que, almenys a primera vista, em semblava que m'exigiria portar un blog. Personalment m'agraden les obligacions, especialment quan me les imposo jo. Al cap i a la fi, tot allò que ens diverteix, agrada i entusiasme ens exigeix, sempre, una obligació, una dedicació i un sacrifici... o no?
Ànims també a tu Toni en aquesta 'nova' temporada bloggera.