Tendim permanentment a classificar la gent; si fulanito és així o aixà segons el que ha dit o fet. A partir d'algunes impressions, generalitzem. Aquesta és una actitud nostra instintiva. Certament hi ha gent més meticulosa, acurada i exacta que d'altra: si alguns amb tres aspectes mal xispats en fan prou per etiquetar al personal, i amb això a al mà hi estableixen cert tracte, d'altres són un xic més circumspectes al respecte i requereixen d'un estudi ètic o psicològic més elaborat, meditat i pausat.
Jo també generalitzo, tot i els evidents problemes, errors i bestieses que comporta. Però, desenganyem-nos, certament els seus avantatges ens fan oblidar ràpidament els seus inconvenients. Si no fos així, crec que ja fa temps hauríem abandonat aquesta costum, i desconeixeríem la ciència i la filosofia. Inclús em sembla, que sense generalitzar no podríem construir cap mena de llenguatge.
Crec normal que la gent no ens conegui, en el sentit que de tant en tant els hi esbotzem els esquemes que s'havien muntat respecte nosaltres amb el que diem o fem. I és que, inevitablement som molt més obscurs, contradictoris i ambvivalents. Hi han moltes facetes nostres que amaguem per instint. Serem hipòcrites? Bé, en realitat qualsevol animal sociable es pot considerar hipòcrita. La bona educació és una espècie d'hipocresia: en gran mesura consisteix en amagar els nostres sentiments més forts vers certes qüestions quan ens trobem davant de situacions les quals no volem que trontollin massa. De fet, saber tractar la gent és una espècie d'hipocresia. Això ja ho denunciava Diògenes, el cínic, que per no saber establir cert tracte amb els demés va acabar menjant les herbes dels camins i dormint en botes de vi podrides.
Quan estudiem més a fons aquests impulsos o tendències que criden amb més força dins nostre ens adonem que no son pas allò que nosaltres realment pensem o sentim. Nosaltres podem pensar o sentir múltiples coses diferents de forma mesclada i confusa, segons el dia, el moment, la situació ¡Quantes opinions hem defensat al llarg de la nostra vida que es contradiuen! Mentiria vilment qui ho negués. No obstant, la majoria de la gent necessita fer-se una idea de la realitat, i per tant de nosaltres, el màxim simple i clara possible per tal d'estalviar-se mal de caps i esforços. I amb nosaltres acaben per no saber com agafar-nos. Decideixen no dir res, deixar-nos estar i mantenir-se al marge. Certament moltes vegades aquesta indiferència ens és completament igual, inclús l'agraïm, però alguns cops ens sap greu... i busquem posar-hi remei.
Hem de confessar que la nostra complexitat emotivo-psicològica és tal que resulta molt, però molt complicat descobrir el nucli o l'essència del que som realment ¡Totes les etiquetes ens van grosses! De fet, considerem que no hi ha res d'això a descobrir. La sentència Dèlfica 'Coneixe-te a tu mateix', per nosaltres, no té res a veure en descobrir què o qui som. No ens preocupa aquest idealisme. Hi han altres enigmes més interessants i demostrables per estudiar.
Jo també generalitzo, tot i els evidents problemes, errors i bestieses que comporta. Però, desenganyem-nos, certament els seus avantatges ens fan oblidar ràpidament els seus inconvenients. Si no fos així, crec que ja fa temps hauríem abandonat aquesta costum, i desconeixeríem la ciència i la filosofia. Inclús em sembla, que sense generalitzar no podríem construir cap mena de llenguatge.
Crec normal que la gent no ens conegui, en el sentit que de tant en tant els hi esbotzem els esquemes que s'havien muntat respecte nosaltres amb el que diem o fem. I és que, inevitablement som molt més obscurs, contradictoris i ambvivalents. Hi han moltes facetes nostres que amaguem per instint. Serem hipòcrites? Bé, en realitat qualsevol animal sociable es pot considerar hipòcrita. La bona educació és una espècie d'hipocresia: en gran mesura consisteix en amagar els nostres sentiments més forts vers certes qüestions quan ens trobem davant de situacions les quals no volem que trontollin massa. De fet, saber tractar la gent és una espècie d'hipocresia. Això ja ho denunciava Diògenes, el cínic, que per no saber establir cert tracte amb els demés va acabar menjant les herbes dels camins i dormint en botes de vi podrides.
Quan estudiem més a fons aquests impulsos o tendències que criden amb més força dins nostre ens adonem que no son pas allò que nosaltres realment pensem o sentim. Nosaltres podem pensar o sentir múltiples coses diferents de forma mesclada i confusa, segons el dia, el moment, la situació ¡Quantes opinions hem defensat al llarg de la nostra vida que es contradiuen! Mentiria vilment qui ho negués. No obstant, la majoria de la gent necessita fer-se una idea de la realitat, i per tant de nosaltres, el màxim simple i clara possible per tal d'estalviar-se mal de caps i esforços. I amb nosaltres acaben per no saber com agafar-nos. Decideixen no dir res, deixar-nos estar i mantenir-se al marge. Certament moltes vegades aquesta indiferència ens és completament igual, inclús l'agraïm, però alguns cops ens sap greu... i busquem posar-hi remei.
Hem de confessar que la nostra complexitat emotivo-psicològica és tal que resulta molt, però molt complicat descobrir el nucli o l'essència del que som realment ¡Totes les etiquetes ens van grosses! De fet, considerem que no hi ha res d'això a descobrir. La sentència Dèlfica 'Coneixe-te a tu mateix', per nosaltres, no té res a veure en descobrir què o qui som. No ens preocupa aquest idealisme. Hi han altres enigmes més interessants i demostrables per estudiar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario