

Avui que plou i no tinc ganes de sortir m'he agafat una traducció de Pere Lluís Font dels famosos Prolegòmens -El resum que el propi Kant féu de la seva obra mestre-. I me'l fullejo (especialment la nota del traductor). Mentrestant, penso amb Montaigne i passejo per casa... Fa temps que penso amb Montaigne; està tan desaprofitat! (Vivim en una cultura del desaprofitament, el desperdici i la mediocritat).
La crítica de la raó pura es presenta com un exemple clar que la filosofia és per una elit, que la filosofia no s'hauria d'ensenyar a les escoles públiques , que la filosofia és, en definitiva, quelcom perillós i difícil; fàcilment ens porta a la perdició! Però la democràcia 'exigeix' que tothom sigui capaç de tot o, almenys, que tothom hauria de ser capaç de tot (i per tant hauria de tenir dret a tot); fet que comporta entrar en un patètic conflicte contra la realitat -Vivim sota la tirania dels Il·lusos!-.
Per començar, cal esmentar que Kant està sobrevalorat dins del món acadèmic. Això no vol dir que no sigui un autor cabdal. Sí, Kant es una primera figura dins la història del pensament occidental! Tanmateix, hi ha certa tendència acadèmica a buscar-li cert rerefons filosòfic primordial, una quintaescència de la veritat, que en el millor del casos no deixa de ser res més que pura palla mental... Quants hi busquen tres peus al gat a la crítica de la raó pura!? Sí, hi han freakis d'aquesta mena (A Alemania un tiu es va passar anys reclòs estudiant Kant fins que, al final, va creure -ves a saber perquè- que ja l'entenia vertadera i perfectament -Hi ha gent que es tira a les drogues i d'altres al kantisme. Són pobres d'esperit-).
Conceptualment parlant Kant em sembla la mar de simple (De fet, ell mateix reconeix la simplicitat del seu sistema). El que fa venir mal de cap en Kant es el seu dogmatisme (la pretensió de presentar un coneixement objectivament cert, complet i universal): la crítica de la raó pura ha estat escrita per ser empollada. El que s'hi ha d'entendre és poca cosa, però hi han centenars de definicions, conceptes i punyetes que s'han d'empollar. I això fastigueja força.

Aquesta tesis no es genuïna de Kant (tot i que ell se l'atribuí com a tal). Ja Montaigne deixà molt clar que, per ell, el nostre coneixement, lluny de mostrar-nos com és realment el món exterior que ens afecta (idealisme materialista de Descartes), és una elaboració instintiva i animal pròpia. El que sí que és 'made in Kant' és la ciència transcendental, la qual ha d'estudiar el suposat mecanisme humà que fa possible la sensibilitat i el coneixement. En d'altres paraules, la ciència transcendental ha de descriure com és la consciència humana (la ment), fonament del nostre coneixement i les nostres vivències (voluntat, pensaments, sentiments, passions, idees, judicis, sensacions, etc).
Així doncs, Kant determina que la consciència humana és transcendental, vull dir, allò que és causa activa del nostre coneixement és impossible de ser conegut empíricament -No podem conèixer com funciona la nostra consciència a través de la psicologia empirista, ho hem de fer a través de la deducció transcendental-Exclama Kant, ja que només podem conèixer empíricament allò que és fruit de la nostra ment ¡I la nostra ment no es fruit de la nostra ment!
La psicologia empírica actual, en particular la neurociència, admet el principi cognitiu de Montaigne. Tanmateix, refuta la tesis transcendental de Kant, mentre afirma: el nostre coneixement, els nostres estats de consciència (pensaments, sentiments, etc), són causats pel nostre cervell, es a dir, tota la nostra concepció de la realitat és fruit de la complexitat de la nostra imaginació, la qual es causada pel cervell (llegir a Rodolfo Llinás). Tanmateix, aquesta interpretació sembla completament absurda. Sí, Kant no tindria cap problema per menysprear, inclús insultar, als neurobiòlegs actuals per defensar aquesta interpretació.

En definitiva: la idea que la ment o la consciència (allò que causa els nostres estats conscients) és quelcom transcendental, tot i que Kant ho justificà en la seva Crítica de la raó pura, resulta ser indemostrable. D'altra banda, la idea que el nostre coneixement és fruit del nostre cervell (tesis empirista) és absurda, o si més no incompleta. Així doncs, ens trobem davant d'un dilema capital i a l'hora, antiquíssim: què és el coneixement? Quins son els seus límits? Existeix realment la ment, la consciència, en fi, l'ànima o el Jo? Pobre de qui pretengui respondre aquestes crucials i difícils preguntes amb un microscopi.
Sí, la filosofía resulta ser completament inútil... especialment pels inútils.
Vivim en un època dominada pels il·lusos i els adormits. Aplaudim-los, a veure si així desperten!
No hay comentarios:
Publicar un comentario