Xavier Sala i Martín

L'altra dia el meu pare em va regalar el llibre 'Converses amb Xavier Sala i Martín' dient-me: llegeix-te'l que té molta raó. No cal dir que el meu pare és un liberal convençut, anti església, anti socialisme (contra el control estatal i burocràtic), un obsés per la feina ben feta, una persona amb una sociabilitat impecable (és sorprenent com la gent sol comentar-me: el teu pare és un tio collonut -Jo m'assemblo més a l'avi de la meva mare en aquest aspecte; al menys això diuen jejej-), un apassionat per les noves tecnologies (a mi sempre m'han avorrit les videoconsoles i ell en té tres o quatre, sempre va a la última), per les innovacions; un petit empresari que sempre ha anat a la seva, tot sol, sense subvencions, amb empenta, invertint tot el que té en el negoci, sense vendre's a grups empresarials per ser més gros i tenir més renom. Dins les seves limitacions, doncs, sempre ha intentant explotar el 200% de les seves capacitats. I jo no m'he cansat de dir-li mig en broma -Pare, si haguessis viscut a USA ara series multimilionari-. Però viu a Espanya, un país que a excepció d'aquests darrers 8 anys de locura econòmica -'gràcies' a les brutals injeccions de diners de USA i UE, que ara anirem pagant amb escreix-, sempre ha tendit a un desenvolupament lent (España és de tarannà conservador), però ferm (és molt difícil fer coses noves, establir canvis d poder, però un cop una innovació arrela amb força, també és difícil que perdi comba). Estats Units tot és molt més volàtil: és més fàcil aconseguir l'èxit, però també t'ensorres més ràpid.
En certs aspectes jo sóc diferent al meu pare, però com es diu -De tal palo tal astilla- ; inevitablement tinc moltes coses d'ell! Des de ben petit he mamat la idea que el socialisme és un insult a la humanitat, un robo, un atràs cultural, pura demagògia; des de ben petit he mamat la idea: sigues egoista (si tu vas bé són molts que aniran bé), ves a la teva, tingues criteri propi, fes les coses a la teva manera, innova, arrisca't, no et conformis amb les coses fàcils sinó que busca reptes difícils, no creguis allò que opinen els demés sobre les coses, experimenta pel teu compte, no perdis el temps amb tonteries -Fes el que vulguis amb la teva vida, peró intenta ser el millor-.
I jo tinc les meves reticències sobre el liberalisme. Per començar el trobo un sistema vulgar (els anglosaxons son una raça radicalment vulgar: tot el que tenen de qualitat, d'excel·lent, de culturalment singular i superior o ho han robat o ho han importat de fora a cop de talonari). Precisament el meu cunyat ha sigut sempre un fanàtic dels USA -de tot allò made in USA-, i ara que aquest estiu l'ha pogut visitar amb certa profunditat n'ha quedat aclaparadorament decepcionat -A USA tot és façana-. En definitiva, els anglosaxons han fomentat una civilització de mercaders: tot és un producte el valor i la funció del qual ve fixat pel mercat. Actitud que trobo força menyspreable i quinquillera. A més, aquesta moral afavoreix el desenvolupament d'una forma de vida summament voluble, desarrelada e incerta ¡I fàcilment tot es torna força trivial! Fet que genera un buit emocional important, és a dir, comporta una profunda debilitat, la qual genera molts perills. Per exemple, la propagació de la solidaritat, es a dir, la difusió del sentiment de compassió vers aquells que es 'consideren' més desfavorits. Davant d'aquest sentiment de dolor aliè instintivament s'hi busca un culpable, una injustícia, un mal (sovint es considera que un mateix és culpable de la misèria dels demés) -Però, desenganyem-nos, aquest raonament és completament fictici (de fet s'hauria d'estudiar la història i el desenvolupament d'aquest tipus de raonament)-. I és així com apareix, en fi, una malaltia emocional que s'expressa en una imperiosa necessitat per salvar i fer feliços als menys afavorits.
Certament, però, aquesta situació és molt més complexa del que exposo en tant poques línies (En qualsevol cas jo l'anomenaria el síndrome de Buda, i és purament psicològic).
Així doncs, parlant sobre el liberalisme, dic, que aquest viu del consumisme, i el consumisme viu de fer degenerar emocionalment a la gent tronant-la compulsiva, insaciable, voraç, desmesurada, socialment dependent, esclava del seus desitjos... fet que crear grans buits emocionals que comporten greus perills psicològics. De totes maneres, jo no jutjo el consumisme com quelcom dolent (Mira per on, sóc summament immoral tot i que la meva única matricula en la universitat fou en ètica). Al cap i a la fi la gent, com animals que són, està per ser utilitzada , ja pel socialisme, el cristianisme, el nacionalisme, el comunisme, el terrorisme, l'estat, el capitalisme liberal o qui sigui. D'aquesta forma fan quelcom amb la seva vida. Encara que, certament, no és el mateix ser utilitzat pel capitalisme que pel cristianisme -La finalitat de la vida humana és trobar el regne de Déu: el poder, els diners, l'ambició, els coneixements i innovacions tecnològiques, els interessos polítics, etc són perjudicials i demoníacs, ja que ens priven d'acomplir aquesta tasca divina- Venia a predicar, precisament ahir a França, el Papa de Roma amb grandiloqüència hipòcrita i rastrera.
La meva crítica al liberalisme capitalista no té res a veure amb aquesta suposada immoralitat que milers de pallassos i demagogs li atribueixen, sinó que el considero un sistema culturalment mediocre i vulgar, que acaba sobrevalorant l'èxit immediat: allò que no té èxit immediat no val. Però les grans coses requereixen llargs períodes de gestació per adquirir cert reconeixement, utilitat i esplendor... com el bon vi. Que el sr. Sala elevi als inventors del youtube simplement pel seu èxit, a mi em fa riure ¡És no veure les coses més enllà del que té a les mans!
D'altra banda, m'és inevitable sentir una forta afinitat vers les seves opinions sobre educació i subvencions. Tot i que les solucions proposades no m'acaben de convèncer (potser algun dia hauria de comentar quatre coses sobre el tema, tot i que em fa molta recança).
En qualsevol cas és evident que l'educació espanyola (al menys la catalana) fa vomitar - Masses vegades he tingut la impressió que la seva tasca consistia en fer avorrir l'estudi i la reflexió-. El punt més greu del sistema universitari català s'atalaia amb una sola hipòtesi: podríem cremar les seves universitats i no passaria gaire res, pq l'únic interés que tenen és el títol és a dir, és un sistema estrictament burocràtic (com el carnet de conduir). La gent ja es formaria en els llocs de treball en la mesura que li exigís la feina. Que potser no resulta ser vergonyós apreciar com per treballar en una mera sucursal bancària s'hagi de tenir una llicenciatura, quan qualsevol retrassat que sàpiga fer anar el windows (l'office) i sigui simpàtic amb la clientela pot ensortir-se'n perfectament? Tot plegat em sembla un joc de despropòsits. L'educació està controlada per una màfia! La universitat catalana no és un centre d'estudis superiors, és una guardaria. On es vol anar a parar així? Sí, al final aconseguirem complir el gran somni de la bona gent: ens agermanarem amb àfrica i els desgraciats i tots serem iguals! Quin fart de riure. Al final un aprèn a fer com si no s'enterés de la pel·lícula pq lluitar contra corrent tampoc té gaire sentit.
En quant a la visió econòmica del sr. Sala i Martin, avui només comentaré el seu eix axial, sobre el qual sembla moure tots els seus raonaments: considero que tota teoria sociològica (política, econòmica, cultural, esportiva, etc) que es fonamenti en la idea que qualsevol ésser humà és egoista i per tant, que sempre es mou perseguint allò que el pot satisfer o excitar, serà una teoria demostrativa. Totes aquelles altres que marxin d'aquí seran teories indemostrables, és a dir, antinaturals i impossibles (per exemple el marxisme): prometran una cosa i quan s'implantin, els resultarà inevitable dur a terme una altra de ben diferent. Però això no vol pas dir que hi hagi gent que defensi aquestes teories indemostrables emparant-se en d'altres motius (perquè les consideren més justes, per exemple). Certament una cosa no treu l'altra. És una qüestió de valors: com jutgem els diferents arguments que donem per validar les nostres opinions (ja n'he parlat aquests dies sobre el tema).
Per tant, el liberalisme és una teoria demostrativa: en principi no promet impossibles (no obstant crec que la idea que amb el liberalisme es pot pal·liar les desigualtats del món i acabar amb la fam i les misèries és una utopia ¡El liberalisme precisament es fonamenta en generar desigualtats i rebentar els recursos del planeta!). Però tot i basar-se en un aspecte demostratiu (la gent és egoista i es mou per incentius) la tesis de Sala i Martí em sembla mediocre. Li falta quelcom...

Així doncs, encara que ara per ara passo d'entrar gaire a drap amb les qüestions econòmiques que comenta el llibre (la qüestió de la competitivitat, el monopoli, sistemes econòmics eficients, tº economètriques, economia de subvencions, socialisme,, etc), crec que al Sr. Sala i Martin li falta profunditat, duresa mental, una visió més àmplia de les coses; em sembla un home de pensaments massa immediats! Massa brain storming! No sé, al cap i a la fi es nota que és un especialista més, un operari, un tècnic, una persona que va molt bé per solucionar coses puntuals (és un bon Sancho Panza), però li falta aquell punt de grandesa mental que tenen els genis totalitaris. Bé, en qualsevol cas aquesta és la meva impressió.
Per cert, la visió que dóna el sr. Sala i Martín de l'edat mitjana no és gaire encertada (I els grecs i romans sabien viure millor que nosaltres -Però tb feien una major selecció vital que nosaltres-).