Wittgenstein

Amb els pensadors passa el mateix que amb les persones: la primera presa de contacte afecta en gran mesura la nostra relació futura.
Per casualitat un dia escoltava com certa persona elevava a Wittgenstein, de fet m'el va aconsellar acaloradament. Confesso que sempre he estat un esperit de contradicció: tendeixo a pensar malament d'aquells a qui eleven i viceversa, tendeixo a ser benèvol amb qui despotriquen.
Bé doncs, em vaig agafar el Tractatus per banda... Però instintivament el vaig menysprear després d'unes poques pàgines; fou un acte reflex!
Així doncs, de bones a primeres no vaig pas establir una bona afinitat amb Wittgenstein; i quan em parlaven d'ell el considerava sobrevalorat, fet que em fastiguejava una mica, la veritat. Desgraciadament, a més, la nostra relació va tenir la dissort de que jo havia d'aguantar certs cercles de gent que l'adoren incondicionalment i per tant, te'l volen fer passar per la menjadora d'una forma o altra -Massa gent és així: allò que ells troben bo, agradable i digerible ha de ser conseqüentment bo, agradable i digerible per tothom-. Davant d'aquestes circumstàncies encara em costava més menjar-me'l i per tant, treure-li algun profit. I, desenganyem-nos, en el fons es tracta de saber treure cert profit a les coses, a les persones, als pensadors (la idea idealista d'intentar entendre què diu un autor per sí mateix resulta impossible, una bajanada erudita i pedant). En aquest sentit, doncs, si podia deixava 'injustament' l'obra de Wittgenstein sempre apartada de la meva vista. Preferia perdre el temps llegint o pensant altres coses.

Estant a la Universitat em vaig haver de matricular a una assignatura de Wittgenstein impartida pel cèlebre doctor Terricabras, considerat un expert en la matèria. No vaig assistir cap dia a classe (en aquell moment hagués estat un sacrifici superior a les meves forces aguantar als wittgensteinians tantes hores ). Em vaig limitar, abans de l'examen, a llegir Investigacions Filosòfiques en un parell de dies i fullejar el Tractatus de nou. I vaig complir de sobres.
'Investigacions Filosòfiques' el vaig trobar un llibre summament desagraït de llegir, sincerament, però molt més interessant i honest que el Tractatus. De fet, considero haver-li tret força profit a unes quantes idees allà plantejades, que si bé no són pas originàries de Wittgenstein ni noves per mi, em varen ajudar a fer front a la problemàtica entre ciència i filosofia amb més senzillesa i exactitud. Quines són aquestes idees?

a) La distinció entre ciència i filosofia: la primera es dedica a fer descripcions del món i la segona es dedica a donar explicacions del món.
b) Les descripcions del món (mecànica) no expliquen el món, es a dir, Wittgenstein observa que descrivint com són les coses no podem saber què són les coses -Negació de les definicions ostensives-. Per exemple: si descric el món usant el terme de corpuscle no vol dir que existeixin realment corpuscles, o bé, si descric la humanitat com el conjunt de totes les persones que habiten el planeta no vol dir que realment hi hagin persones -individus o parts indivisibles de vides humanes idèntiques a sí mateixes-.
c) Les explicacions formen part de la filosofia (la metafísica) i pretenen descobrir l'ontologia del món, es a dir, pretenen descobrir què és el món o quin és el seu sentit autèntic. Wittgenstein nega la filosofia (metafísica) al considerar que amb el nostre llenguatge no podem presentar autèntiques explicacions, sinó només descripcions. Wittgenstein representa un dels diferents tipus de nihilisme cultural que ha dominat amb més o menys força a Occident durant el s.XX: hi ha realitat, sí, però no podem saber què és aquesta realitat, només podem descriure-la a través dels nostres jocs del llenguatge; i aquests són infinits!
d) Podem donar explicacions del món (fer filosofia), però aquestes no són pas mai vertaderes, en el sentit que aquestes mai expliquen realment què és el món, sinó que consisteixen en un dels infinits jocs del llenguatge possibles. Creiem en el llenguatge no en la veritat que suposadament ens ha de descobrir el llenguatge (problema de l'embruixament del llenguatge).

En general, allò que planteja Wittgenstein en les Investigacions sembla extreure-ho de les problemàtiques que sorgiren amb la nova ciència de començaments del s.XX (la mecànica quàntica i la relativista), aplicant-ho, llavors, en d'altres camps.
En mecànica quàntica, ja durant la dècada dels anys 30, la discussió sobre si la ciència és ontològica, és a dir, si la ciència pot saber què és la realitat o simplement s'ha de conformar descrivint-la arriba a certa conclusió amb l'escola de Copenhague. Born va escriure "Aquesta visió de les coses (principi d'indeterminació quàntica) és equivalent al fet d'afirmar que els successos ocorren en realitat de forma estrictament causal, però que nosaltres no coneixem amb exactitud l'estat inicial. En aquest sentit la llei de causalitat és inútil; la física teòrica recau en la naturalesa d'allò indeterminat i per tant resta subjecte a la estadística". He desenvolupat un xic més aquest tema en la meva web -veure-

De totes maneres, continuo pensant que Wittgenstein està sobrevalorat i tot i així, rares vegades se li sap treure gaire suc. Difícilment em tornaré a llegir les Investigacions.