lunes, 27 de octubre de 2008

Hobbes

El professor Alcoberro escriu en el seu blog que li costa sentir simpatia per Hobbes. I precisament fa uns quants dies que provo de llegir-me la 2º part del Leviatan. Les meves impressions al respecte són les següents:

Hobbes és un Maquiavel molt aigualit, en tots els sentits. De fet, una de les grans diferències entre Maquiavel i Hobbes és que aquest darrer pretén fer precisament filosofia política; Maquiavel en canvi fa ciència política. M'explico, Hobbes pretén justificar un determinat sistema polític en base a certa idea metafísica. Maquiavel, tanmateix, estudia les diferents formes polítiques i les diferents maneres d'aconseguir el poder és a dir de ser polític, a través d'un ampli estudi i una audaç reflexió.

Des del meu parer, si els haig de comparar, entre ambdós no hi ha color; el florentí roman anys llum per sobre de l'anglès, en estil i claredat d'idees, en capacitat de síntesi, reflexió i honestedat. Cal pensar que Maquiavel fou el primer occidental que durant segles advertí i avisà del greu perill que comporta la idealista moral cristiana en la construcció de repúbliques potents, és a dir, virtuoses i per tant, en la formació d'individuos virtuosos, com ho fou César Bòrgia per exemple (recordem que el terme virtut en Maquiavel no té res a veure amb el bell, el bo i el just, sinó amb el poder, és a dir, el vigor i la salut). En d'altres paraules, Maquiavel és el primer pensador no idealista d'occident i que avisa dels perills de l'idealisme; el segon em sembla que fou Nietzsche (Si m'ho permeten Montaigne, La Rochefoucault, i algún altre desperdigat).

Hobbes és un idealista. I és que el materialisme és un idealisme! Bé, dic materialisme com podria dir mecanicisme. Qualsevol que entengui una mica de filosofia, tot això, almenys, ho ha de tenir clar. Tanmateix hi ha un aspecte filosòfic en Hobbes que cal reconèixer-li: el seu monisme, que dicta -La realitat no pot ser una dualitat de matèria i esperit, ja que això viola la continuïtat ontològica ¡I el món físic és un continuo ja que no existeix el No Res o 'l'espai buit'! Considero que, en aquest aspecte, Hobbes aportà un major rigor lògic en la metafísica post-cartesiana; aportació que fou aprofitada per Spinoza.

En qualsevol cas, quan en Hobbes llegeixo que existeixen lleis naturals (que són lleis morals humanes) que es veuen afogades per les passions dels homes quan aquests no es veuen sotmesos per cap potència superior; quan llegeixo que la civilització i l'estat de natura són dues coses completament diferents, inclús antitètiques, no és que no m'agradi, sinó que la meva experiència al respecte diu que aquesta interpretació de la cosa política fa figa. Per començar, a mi em sembla que la societat tb forma part de la selva! I una societat no és millor quan ha eliminat les seves tensions i viu en pau i equilibri, sinó quan sap treure profit i sap canalitzar els seus conflictes, tal i com ho il·lustra Maquiavel a propòsit de la grandesa de Roma i la constructiva tensió que sempre hi hagué entre els nobles i el poble.

De totes maneres, l'entranyable prof. Alcoberro no deixa de ser més que un professor a l'antiga, es a dir, un idealista (l'utilitarisme és un idealisme), un predicador moral... La seva crítica a Hobbes, com tb he pogut apreciar-li en d'altres autors, lluny de ser una crítica demostrativa em sembla reduir-se a una crítica d'ideals i dogmes, tal i com ho foren, per exemple, les crítiques intelectuals que es dugueren a terme durant les guerres de religió, o les revolucions, o els fascismes. I personalment em sembla, aquesta, una actitud intel·lectualment mediocre, car durant segles ha estat l'actitud i la predisposició que s'ha premiat, promocionat i aplaudit en els cercles acadèmics i públics occidentals.

2 de 2

Aquest cap de setmana hem jugat dos partits; un dissabte i l'altre, un amistós contra el Sant Feliu, diumenge al matí. Hem guanyat els dos. El del diumenge va ser especialment divertit i el resumiria amb una frase de la peli de Blade "Algunos cabrones siempre se empeñan en patinar sobre hielo cuesta arriba".
Ha estat un cap de setmana massa cansat (tb eren fires de Girona). Avui m'he despertat amb faringitis.

jueves, 23 de octubre de 2008

El sentit de la vida

Durant mil·lennis el sentit de la vida ha estat Déu, aconseguir arribar al regne de Déu. Certament, per alguns el sentit de la vida era el carpe diem -Gaudir el moment-. Per Leonardo da Vinci el sentit de la vida era conèixer. Nietzsche sembla dir quelcom semblant: convertir la vida en un experiment permanent, en un romanç amb al coneixement. Tota la crítica al cristianisme en Nietzsche rau, precisament, en el fet evident (només cal llegir en el diari les opinions dels sacerdots cristians) que el cristianisme perjudica l'amor al coneixement, a l'experimentació, al trencar límits i convenis, en fi, a la grandesa espiritual humana.

Actualment el sentit de la vida ha quedat força penjada. Es deixa que cadascú decideixi 'lliurement' el que li sembli; com si la gent fos realment lliure del que pensa, del que li agrada i del que decideix!
La veritat és que moltes vegades jo he sentit, instintivament, la sensació de considerar que el sentit de la meva vida havia de ser experimentar per conèixer i aprendre.

Hi han tantes coses que s'han d'estudiar, és a dir, que s'han d'experimentar, tantejar i posar aprova que fa fredor. Els mediocres, tanmateix, sempre volen caminar sobre segur... i especular.


miércoles, 22 de octubre de 2008

El paso del tiempo

Nos sobrevienen lapsus a cada instante. El otro día mismo me encontré con una amiga -Cuanto tiempo sin vernos, ¡¿no?!- Me decía -Bueno, sólo hace un mes- Le contestaba yo al recrear instintivamente las sensaciones de esa última vez. Pero la tía se quedó de piedra -¿Un mes? ¡Si nos vimos en Mayo!- . Y es verdad, al hablar con ella ya no me acordaba del verano. Y en ese me momento uno se da cuenta de cuán rápido pasa el tiempo; los años se consumen y se disipan, y al hacernos mayores esta sensación tiende a radicalizarse. Por eso dicen muchos que al hacernos mayores aumenta nuestra sensación de fugacidad.
Sin embargo todos estos razonamientos son fruto de nuestra imaginación, artífice de la recreación de nuestros recuerdos ¡Tenemos sensación de que el tiempo pasa porque tenemos recuerdos y los juzgamos! En este sentido, y quizás en la línea de cuanto ya destacaba Kant, el tiempo sólo es una sensación 'interior'. Aunque deducir de ello que debe de existir un sentido interno trascendental, fuente de tales sensaciones, me parece a mí que está fuera de lugar.

En definitiva, es fácil encontrar a muchos psicólogos que intentan explicar esta percepción 'subjetiva' del tiempo (pues la objetiva dicen que viene pautada por los relojes). Según mi experiencia sobre el tema me parece que la explicación más precisa viene a ser, a grandes rasgos, como sigue: Cuando más jovenes somos menos capacidad de abstracción tenemos, es decir, al hacernos mayores tendemos a 'vivir' en un mundo más simplificado. En nuestra juventud todo resulta ser mucho más novedoso, estraño, nuestras sensaciones se revolotean alocadas. Esto hace que cuando experimentamos algo nos parezca que sucede más 'rápidamente', en el sentido de que tenemos las sensación de que suceden más cosas ¡Nuestros sentidos fisiológicos estan bajo gran tensión! Ello conlleva, pues, que en nuestra infancia nuestra sensación de tiempo sea mucho más lenta ¡La distancia entre eventos nos parece más distante al reconocer muchas novedades en medio! Pero al hacernos mayores estamos tan habituados a gran parte de lo que vivimos que lo simplificamos, obviando muchísimos matices. Esto hace que cuanto al principio nos parecía rápido, novedoso y alocado, ahora nos parece más lento o monótono; hecho que da pie a que hagamos grandes simplificaciones de nuestra vida. Y entonces la sensación de tiempo nos sabe mucho más fugaz. La sensación de fugacidad nace de simplificar o abstraer cuanto vivimos.

Estas sensaciones 'subjetivas' del tiempo se aprecian claramente en los videojuegos o las películas ¡Qué sensaciónes tan dispares nos despiertan las películas la primera vez que las vemos y luego, cuando ya sabemos de qué va, la repetimos!

lunes, 20 de octubre de 2008

Comptem els partits per victòries

Ahir vàrem tornar a guanyar (de 20 punts o així); es pensaven que fent-nos jugar un diumenge al matí ens agafarien per sorpresa! Portem, doncs, un 5 de 5.

És cert que vàrem marxar al descans perdent d'un punt (i després d'haver remuntat un desavantatge de 10 punts en 3 min). Però com ja vaig raonar la setmana passada aquesta situació lluny de preocupar-nos és un bon senyal: A mitjans del 3º quart els vàrem trencar; en el 4º ells ja abandonaven el partit. Si no férem un marcador més ampli fou perquè els últims minuts de joc nosaltres tb vàrem afluixar.

sábado, 18 de octubre de 2008

Dreams

Man is an animal that uses to be nutrished by dreams and hopes. That's why is such a weak... and violent.

viernes, 17 de octubre de 2008

Heràclit


Devia tenir 14 o 15 anys, no gaire més, quan vaig llegir per primer cop els aforismes d'Heràclit. Em varen impactar -Si això és un filòsof, jo vull fer filosofia- Vaig exclamar instintivament davant d'aquella suficiència i audàcia intel·lectual.
Heràclit és, per mi, el prototip de llibertat espiritual i creativitat conceptual. A més, confirma que el criteri propi (la independència) és fruit, no del coneixement i la raó, sinó del caràcter.
Una mica més tard em varen ensenyar Plató i Aristòtil; i la filosofia em va decepcionar terriblement. La veritat és que no he entès mai els dilemes socràtics, millor dit, els dilemes socràtics (i per tant platònics) mai m'han inquietat ni preocupat gens; aquests no formen part del meu món! No en va, sempre els he considerat intel·lectualment superflus.
Considero que la tesis metafísica o cosmològica (diguis com es vulgui) més important i fonamental que ha desenvolupat mai la racionalitat humana ja fou enunciada per Heràclit quan dictà "La guerra (el conflicte) és el pare de totes les coses", indicant que tot allò que és vida, natura, physis (Allò que apareix, creix i s'expansiona), és conflicte, tensió... un duel permanent. Tant mateix, és cert que la majoria de la gent no ho vol veure això, i prefereix amagar-se rere fantasies dogmàtiques mentre rumien: la guerra és dolenta perquè causa dolor, llavors, si dius que la vida és guerra estàs dient que la vida és quelcom dolent!? De fets els cristians, Schopenhauer i d'altres varen acabar afirmant i valorant que, certament, aquesta vida immediata i mundana nostra estèticament tan punyent, cruel i horrible és, de fet, el mal.

Com lúcidament Nietzsche va advertir fa més de 100 anys, durant mil·lennis la filosofia, la religió, la cultura, en fi, l'espiritualitat humana ha considerat que la metafísica, inclús la mística, consistia en aportar mecanismes que justifiquessin que aquesta vida nostre de conflicte permanent no era res més que el reflex imperfecte, decadent o oníric d'un altre món no conflictiu, sobrenatural, en fi, no físic. Un altre món que, per tant, era fàcilment ponderat i etiquetat com el paradigme de la moral (del com han de ser realment coses i per tant, els homes i els seus actes).

Llegint Heráclit he gaudit dels més grans plaers intel·lectuals. I si considerem que la veritat de les nostres opinions ve pautada exclusivament per allò que vivim i experimentem, Heràclit serà eternament verídic. I no es pot pas dir el mateix de la gran majoria de filòsofs històrics.

jueves, 16 de octubre de 2008

Demagògia econòmica

Des de que les Borses cauen en picat (ara fa un parell de setmanes) arreu està ple de demagogs econòmics i advocats acusadors; gentusa que, des de fa temps, esperaven secretament que la cosa fallés per alguna banda per, així, atzivar moralment a qui durant decennis ha gaudit dels grans guanys del sistema capitalista-liberal ¡Cuanta sed de venjança camuflada en sociabilitat i moralina idiota s'hi respira en molts comentaris sobre la crisi!
El pitjor de les crisis no són les destrosses pròpiament dites, sinó els imbècils que surten a criticar-ho i moralitzar-ho tot. Aquests il·lusos ignoren, i volen ignorar, que les crisis són períodes fonamentals i necessaris de la vida. De fet, la societat haurà d'agrair el que van fer els especuladors de forma estrictament egoista i salvatge.

domingo, 12 de octubre de 2008

Anem Primers

Ja anem primers de la lliga. Acabem de guanyar a casa de forma força ajustada (Faltava 1 min i estàvem empatats; al final hem guanyat de 6 punts crec -5 minuts més i guanyem de 15 punts-). El pavelló de nou ple. Se m'ha inflamat un tendó de la cuixa dreta en un xoc desafortunat abans d'acabar la primera part. Jo ja volia anar-me a dutxar pq igualment guanyàvem de 25 punts o més, i en aquell moment em semblava que tampoc podia fer força amb la cama, aquesta em fallava! Però el míster no m'ha deixat i, a la mitja part, en Perilles m'ha fet una mica de massatge confirmant-me que no era res que pogués anar a pitjor. En fi, tot i les punxades he acabat el partit. Espero recuperar-me completament en uns pocs dies.
Hem començat el partit de forma esplèndida; però l'equip rival s'ha posat a fer-nos pressió a tota la pista, fins que al final hem caigut dins la seva dinàmica de joc. L'últim quart ha estat un desgavell ¡Hem perdut el control del joc! La veritat és que encara ens domina la impaciència i això ens encega ¡Aquest és el nostre punt dèbil! Però crec que amb el temps millorarem. És una qüestió mental, d'autodomini.

D'altra banda, em sembla que sóc l'únic de l'equip que no m'agrada començar guanyant de tants punts. És més, sóc l'únic que considera que no ens convé. Pq? Bàsicament per dos factors:

a) Els partits no duren 20 min sinó 40 (4 quarts de 10 minuts). I en 40 minuts poden passar moltes coses. Psicològicament parlant començar els partits esbandint literalment el rival de la pista comporta que, primera, nosaltres arribem en una punt de relaxació i complacència, conscient o inconscientment. Mentre que l'equip rival, encara no es planteja tirar la tovallola ja que veu que té, per endavant, molt de temps per provar solucions extremes (per exemple pressions i sistemes més agressius). Això provoca, normalment, que en un moment o altre del partit el contrari sigui capaç de retallar certes diferències. I quan l'equip contrari retalla 15 punts de diferència (cosa gens difícil si ens enganxa en un període de relaxació o descoordinació) emocionalment es creix i llavors, és quan passa a ser realment perillós; llavors pot arribar a jugar al 200 % de les seves possibilitats ¡I mentrestant a nosaltres igual ens agafa amb els pixats al ventre! Però això que aquí explico la gent no ho entén. Es pensen que un equip ha de començar el partit guanyant de 20 punts i acabar guanyant de 40. No obstant, sembla ser que el bàsquet no li agrada seguir aquesta lògica.
B) Els equips guanyados, que saben de què va el bàsquet, el primer quart se'l solen agafar d'escalfament. El primer quart serveix per estudiar i tantejar l'equip contrari. S'ha d'utilitzar el 1º i 2º quarts per analitzar els seus jugadors forts, tant en atac com en defensa, així com també els seus jugadors dèbils. Llavors, en el 3 i 4 quarts, els has d'anar a destrossar. Com? Primera, protegint allà a on ells són forts i atacant els seus punts dèbils. A més, quan entre el 3 i 4 º els rebentes ells ja no hi veuen temps per remuntar, i fàcilment abandonen el partit. És llavors quan acabes jugant a plaer. D'això se'n diu ser superior.
El que no es pot fer es jugar per jugar, aplicar jugades pq toca i a veure què passa. El joc s'ha de dominar, i per dominar s'ha de saber jugar amb els temps del partits. És perdre molts de recursos a canvi de resultats molt mediocres anar a jugar a la patacada i posant, de bones a primeres, tota l'artilleria en el joc. El joc es un pathos i requereix d'un ritme ¡S'ha de crear aquest pathos i aquest ritme! Però són molt pocs els capaços de percebre i actuar amb suficiència. La majoria va a la patacada; no hi veuen més enllà del que posa el marcador.



Michel de Montaigne

Hacía tiempo que tenía ganas de escribir un post sobre Montaigne.

Yo también quemaría muchos libros sin remordimientos (sobretodo ahora que viene el invierno y que, por la crisi, igual no llego ni para la calefacción jejej), pero si algunos salvaron a Tirant Lo Blanc yo salvaria, entre otros, los ensayos de Michel ¡Montaigne me sabe immortal!

He disfrutado muy pocas veces de la lectura como con los Ensayos ¡Qué placer! Estamos ante una de esa especie de obra artesanal y varonil que una vez degustada te vuelves, como lector, arrogante y delicado, esto es, te vuelves de paladar exigente ¡Pasas de tragarte gran parte de la literatura industrial que corre por ahí! -Hace años que no leo una sola novela ¡Cuánto me aburre toda esa cháchara emocional y pseudo intelectual de mercadillo! Cierto es, que no le estoy ni encontra. Sólo que yo gozo con otras cosas-.

Montaigne es un ejemplo claro de alta cultura: de élite intelectual y espiritual ¿Cómo se nota eso? Senzillo: se llega a una perfección y una superioridad cuando se alcanza una naturalidad ¡Cuando lo artificial se vuelve en una naturalidad! O, en otras palabras, cuando la obra del artista no refleja ningún síntoma de esfuerzo ni forzosidad se demuestra que el maestro ha llegado a tal dominio y control de la materia que trata que su arte simplemente fluye.

Cierto es que Montaigne parece volverse, de nuevo, actual; al menos en Catalunya. El Certamen Literario de Girona, por ejemplo, creo recordar que acaba de premiar un trabajo sobre su obra. Confieso que muy difícilmente yo haría un trabajo tal. Yo me valgo de los autores para dar forma a cuanto pienso; todo lo que sea ir más allá de eso me fastidia un poco.

Me gusta Montaigne por ese culto desprecio hacia la vida humana ¡A diferencia del hombre contemporáneo para Montaigne la vida no es un regalo! Se nota que ha matado con sus propias manos. Eso le da profundidad espiritual, es decir, dureza y fuerza emocional... Y su modestia intelectual ¡Cuánta arrogancia desprende!

Ayer estuve leyendo el capítulo 'De los libros' y tenía ganas de transcribir un pasaje que, sinceramente, me da envída; yo mismo lo firmaria completamente dando a entender cuán lejos está la cultura académica actual (que pretende oponerse a la cultura comercial) de ser una cultura superior:

"Por lo que respecta a Cicerón, lo que de él estimo son las obras que versan especialmente sobre moral. Pero he de ser sincero (puesto que, franqueada la barrera, la timidez sería inorportuna), su manera de escribir me resulta pesada. Pues su prefacios, definiciones, particiones y etimologías consumen la mayor parte de su obra, y la médula, lo que hay de vivo y provechoso, queda ahogado por aprestos tan dilatados. Si empleo una hora en leerlo, tiempo excesivo para mí, y trato luego de resumir la sustancia, casi siempre lo encuentro vano, pues al cabo de ese tiempo no llego aún a los argumentos pertinentes al asunto de que habla ni a las razones que concretamente se refieren a las ideas que persigo. Para mí, personalmente, que no trato de aumentar mi elocuiencia y mi saber, sino mi prudencia, tales procedimientos lógicos y aristotélicos resultan inadecuados; yo quiero que se entre, desde luego, en materia sin rodeos ni circunloquios; de sobra conozco lo que son la muerte y el placer, no necesito que nadie o que alguien los analize. Yo busco razones firmes y sólidas que me valgan para sostener el esfuerzo. No sutilezas gramaticales ni la ingeniosa contextura de las palabras y argumentos demasiado inútiles. Quiero razonamientos que descarguen su fuerza sobre la comunicación de la duda, y los de Cicerón languidecen alrededor del tema. Son útiles para la escuela,para el foro o para el púlpito, en donde nos queda tiempo suficiente para dormir y dar, un cuarto de hora después de iniciada la oración, con el hilo del discurso. Así se habla a los jueces cuando nos preparamos a ganar su voluntad con razón o sin ella, a los niños y al vulgo, para quienes todo tiene que aclararse con exceso. No quiero yo que se gaste el tiempo en ganar mi atención gritándome cincuenta veces: <<¡Ahora oíd!>>, a la manera de los heraldos. Los romanos en su religión decían hoc age (atención) para significar lo que en la nuestra expresamos con las palabras sursum corda (arriba los corazones), inútiles palabras para mí, suficientemente dispuesto. No necesito salsa ni aliciente, puesto que puedo comer perfectamente la carne cruda, por lo que, en vez de despertarse mi apetito con semejantes preparativos, se me quita y anula.
La irresponsabilidad de nuestro tiempo tiene la culpa acaso que declare, sacrílega y audazmente, que encuentro desanimados los diálogos del mismo Platón; las ideas se ahogan en palabras, y yo lamento el tiempo que pierde en interlecuciones dilatadas e inútiles un hombre que tenía muchas mejores cosas que decir. Mi ignorancia me excusará si digo que no valoro en extremo la belleza de su lenguaje.
En general, me gustan más los libros en que se usa la ciencia, en vez de los que la adornan.
Plutarco, Séneca y Plinio, y otros escritores análogos, no se valen del hoc age; se dirigen a gentes preparadas, y si se sirven de aquella advertencia, es un hoc age sustancial con significación distinta."

Debo confesar que, en gusto, yo y Montaigne somos sumamente afines ¿Qué significará eso?

jueves, 9 de octubre de 2008

Victoria y Soledad

Por casualidad he encontrado el viejo CD de Andrés Calamaro 'Honestidad brutal' (De 1999). No me acuerdo si me lo compré o me le regalaron o lo robé. En cualquier caso, para Gouns y para mi este CD nos suena a País Basco.
Recuerdo que era un Viernes de Febrero por la tarde, Gouns me llama -Oye, ¿qué haces este fin de semana?- Me pregunta -Nada- Le contesto -Pues, en diez minutos te paso a recoger y nos vamos al País Basco unos días para visitar a Xixo- Me confirma. Improvisé un equipaje y agarré el CD de Calamaro. En 4 horas, desde de Girona nos plantamos en San Sebastian preparados para salir de fiesta. Esto, hoy por hoy, es impensable gracias a la severidad legislativa de los socialistas que nos protegen de nuestras insensateces.
En fin, muchas veces Gouns y yo hemos recordado ese viaje (que al final se alargó unos cuantos días de más) a través de las canciones de Calamaro. El poder evocativo de la música es poderosísimo, como el de los olores.

Bien, pues, escuchando de nuevo ese CD, hoy, escojo de entre todas sus canciones una en particular: 'Victoria y Soledad'.

miércoles, 8 de octubre de 2008

Spinoza II

El otro día hablaba acerca de la irracionalidad del sistema filosófico de Spinoza, es decir, su contradicción interna. Sin embargo no nos precipitemos. Si miramos la historia moderna raramente encontraremos a un espíritulibre con mayor rigor lógico y demostrativo. Spinoza, intelectualmente hablando, me parece superior a Descartes; y a Kant por supuesto. Sin embargo su sistema adolece de susodicha ilógica -La sustancia es causa de sí misma y por tanto es omnipotente ¡Y ser omnipotente significa tener una potencia infinita!-.

A mi parecer, como ya comenté brevemente el otro día, esta proposición (la VIII) es un residuo de la mentalidad escolástica (cristiano-platónica), la cual dota a Dios de una voluntad infinita sin más razón que el libre arbitrio divino.

Algunos me han han hecho llegar ciertas reticencias para con especto a mi crítica a Spinoza. Algunos me han dicho que simplemente yo no había entendido la definición I (del causa sui); otros me exhortaban a que me leyera atentamente la definición de finito (Def. II) porque decían que ésta exige, precisamente, que la sustancia sea infinita al no ser causa de nada externo; otros, simplemente, me han hecho llegar que ellos no entendian demasiado bien qué quería decir con semejante crítica, pero que, sin embargo, no conocían a ningún estudioso de Spinoza que hubiera cuestionado la proposición VIII y por tanto, al menos yo presentaba algo interesante y curioso.


Cuando sucenden estos 'toma y dacas' intelectuales, por decirlo llanamente, me pregunto -¿En qué medida es necesario que yo justifique cuanto advierto?-. No sé, si la gente no ve lo que a mi me parece obvio, ese es su problema no el mío. A veces parece que tengo que pedir perdón por darme cuenta de cosas que otros ni sospechan, y pasan por alto. Sin embargo, confieso que me dan cierto placer tales disputas, especialmente cuando sé, por antemano, que tengo las de ganar.


Aquí mismo sólo voy a dar una pista de, hasta qué punto mis razones al criticar la demostración de la proposición VIII son, hoy por hoy, firmes. Eh aquí: si Spinoza tuviera razón el principio de conservación de la energía sería completamente falso. A partir de aquí, que cada cual piense lo que pueda y quien pueda, lo que quiera.

martes, 7 de octubre de 2008

La objetividad

Quienes hayan leído mis aforismos acerca del egoísmo se darán cuenta facilmente (al menos eso me parece), que partiendo de la tesis egoista del comportamiento humano tanto la subjetividad como la objetividad pasan a tratarse como conceptos estrictamente egoístas, esto es, como conceptos artificiales, una mascarada, un disfraz, un atuendo que adquiere nuestro egoísmo con el fin de afectar cuenta le rodea.
No voy a meter un rollo sobre la etimologia de los términos ob-jectivo y sub-jetivo, pero ambos términos se construyen por pura fisiología, es decir, por pura estética.
Supongo que a muchos les suena raro y estrambótico cuanto cuento -¡Qué quiere decir éste con que tales términos se construyen por pura estética?- Van a chistar. Pero tampoco voy a entrar demasiado en eso.
En cualquier caso, hay que admitir que la idea moderna de que la objetividad consistia o bien en conocer las cosas por sí mismas (idealismo materialista) o bien conocer las cosas a priori (idealismo trascendental), és incomible. Éste tipo de objetividad resulta ser empíricamente incorroborable. Además no se puede demostrar a no ser que se apele a cierta especie de milagro ontológico.
¿Qué entendemos nosotros por objetividad? Es común definir que algo es objetivo si son varios quienes pueden experimentar un mismo fenómeno. Por ejemplo, la ebullición del agua en cuanto a un fenómeno físico (temperatura, presión, movimiento, etc) es algo considerado objetivo, puesto que diferentes personas pueden compartir semejante experiencia o bien, pueden reproducirla (en un laboratorio por ejemplo).
Es en este sentido que los científicos actuales aún distinguen las ciencias de las demás opiniones no científicas según susodicho criterio de objetividad -Una opinión és objetiva si relata algo que puede ser contrastado y reproducido por los demás-.
Esta definición presupone de forma más o menos encubierta la existencia de 'objetos' idénticos en la naturaleza (los fenómenos). Conociento un ejemplo de estos objetos (fenómenos) se da por supuesto que, entonces, conocemos a todos los ejemplos possibles que 'pertenecen' al mismo tipo de objeto .
Ciertamente podemos tomar la vía fácil y conformarnos con esta interpretación del mundo físico, tal y como han hecho tantos científicos durante decenios, y afirmar con total complacencia que la realidad física es, sin más, el conjunto de los objetos (fenómenos) que se dan en el espacio-tiempo.
Però podemos indagar un poco más. Podemos cuestionarnos esta complacencia intelectual. Podemos decir: En la naturaleza no hay objetos, por tanto, no pueden haber objetos idénticos. Sin embargo, nosotros podemos simplificar y representar artificialmente cuanto experimentamos usando conceptos objetivadores y, luego, por analogia, podemos establecer que aquello que más o menos concuerda con ciertos conceptos forman parte de un mismo tipo de objetos (fenómenos). De esta forma, podemos classificar y clarificar nuestras vivencias y representarlas para nuestro uso cuotidiano como un conjunto de fenómenos (objetos). Sin embargo, haciendo eso, hemos 'falsificado' -maquillado- la realidad para provecho y ventaja nuestra.

Pero para alertar tales singularidades científicas se requiere como mínimo de dos virtudes: sutileza estética y puro ocio intelectual, eso es, no verse necesitado a sacar un provecho immediato de cuanto se estudia. Y ciertamente, en la actualidad, son ínfimos quienes gozan de tales virtudes. Virtudes que por excelencia caracterizan a los carácteres filosóficos.

domingo, 5 de octubre de 2008

Un altre cop d'11

Aquest cap de setmana hem tornat a guanyar d'11. Jo no he estat especialment fi.

jueves, 2 de octubre de 2008

Spinoza y su irracionalidad

Ayer estuve ojeando la Ética de Spinoza. Me detuve finalmente en la proposición VIII de la primera parte, que dice "Toda sustancia és necesariamente infinita".
La supuesta demostración, mejor dicho, la razón que usa Spinoza para certificar esta proposición parece ser harto simple: ya que toda sustancia és única (por la proposición VII), esto es, y que la sustancia no ha sido causada por ninguna otra sustancia ajena a ella ni tampoco es causa de otras sustancias ajenas a ella (la sustancia es causa sui -por la definición I-), entonces la sustancia no se ve limitada por nada (pues por la definición II una cosa sólo puede estar limitada por algo de la misma naturaleza). Ergo, como que la sustancia no está limitada por nada externo 'que se le parezca' Spinoza concluye muy alegremente que la sustancia es ilimitada, esto es, infinita. Y, ¿qué significa ser infinita? Que su acción es completamente libre ¡No hay coacción alguna para sus actos!

Para que nos entendamos, Spinoza quiere decirnos con ello que ha demostrado en esta parte del texto que el causa sui (que una sustancia sea causa de sí misma) implica necesariamente la libertad absoluta. En otras palabras, una entidad es absolutamente libre (es infinita: no está limitada por nada) sólo cuando es causa sui. De aquí, Spinoza saca una idea que resulta ser fundamental para el desarrollo de la mentalidad posterior: ser libre es ser autosuficiente, es decir, el hombre libre es aquel que sólo se vale por sí mismo y vive ajeno a todo lo demás. Cierto es que Spinoza se afana en confirmar que tal libertad resulta inabastable para el hombre y sólo está al alcance de lo divino, sin embargo debemos aspirar a él.

De todas formas el problema fundamental no es éste, sino el hecho de observar cómo Spinoza, en verdad, no puede demostrar que la sustancia (en este caso la Naturaleza), si es realmente causa sui, entonces pueda ser a la vez infinita ¿Por qué? Senzillo: el causa sui implica que la sustancia sea causa de sí misma y por tanto, se limite a sí misma. Sí, si la sustancia es causa sui debe ser necesariamente limitada ¡Limitada por sí misma! Sin embargo, es cierto que nos resultará impossible encontrar nada en la Naturaleza que pueda limitar a la propia Naturaleza. Pero, repito, ello no implica que la Naturaleza sea ilimitada, esto es, que pueda actuar de forma absolutamente libre.

En definitiva, el sistema filosófico de Spinoza parece ser internamente contradictorio, esto es, parece ser ilógico e irracional: si se fundamenta en el causa sui como principio básico entonces no puede hablar de libertad absoluta o de sustancia infinita o tan siquiera de ente incondicionado.
Leyendo a Spinoza aprecio como la pretendida razón y precisión matemática de sus proposiciones y demostraciones sólo forman parte de la comedia filosófica.